En l’article anterior parlava del sector primari de proximitat, però és que el canvi de xip també és cultural.
Aquesta filosofia s’ha d’aplicar igualment quan passem al segon i tercer sector. És a dir, també cal aplicar-la a l’artesania local i als serveis de proximitat. Avui dia, es trien productes fets en sèrie, fabricats a l’altra punta del món. Però ens hem de preguntar com s’han produït i qui hi ha darrere. També en som responsables encara que no ens ho sembli.
Ens han acostumat a utilitzar i llençar, allò que aparentment és més barat, i sovint surt car per al planeta, per a les condicions laborals d’altres persones, i per a la dignitat dels nostres artesans.
Molts productes fets a mà —de ceràmica, roba, sabates, cistelleria, joieria, joguines, sabons, cosmètica natural, etc.— no poden competir amb els preus d’un producte fabricat en massa a països on els drets laborals són inexistents. Oblidem que aquests preus tan baixos solen venir de l’explotació infantil, de treball esclau o de condicions ambientals devastadores. 
L’artesania no només són objectes, contribueix a 
preservar coneixement, cultura, oficis i autonomia. Ens connecta amb la terra, la història i la sostenibilitat. A més, molts artesans locals treballen amb materials naturals, donant valor afegit a allò que comprem. Hi ha molta gent amb gran habilitat de manufactura, però que si vol vendre el seu treball, hauria de perdre diners. Sovint diem “que bonic, quina preciositat”, però en sentir el preu mínim que s’ha de pagar (perquè hi ha despesa de llum, de material de qualitat, d’hores de treball), anem a la botiga d’importació més propera.
Podem pensar que comprar productes de països empobrits podria ajudar a generar ocupació i dinamitzar les seves economies locals. Però no sempre passa així. Per què? Les cadenes de producció globals són dominades per grans empreses que busquen mà d’obra barata per maximitzar beneficis. El preu final que paguem no arriba gairebé mai al treballador. El resultat final és que afavorim les condicions d’esclavitud moderna i el treball infantil. Per tant, comprar barat no vol dir ajudar, sinó perpetuar un sistema injust.
Si volem comprar productes estrangers cal apostar pel comerç just, cooperatives internacionals amb segells de transparència, marques ètiques o projectes solidaris.
Però sempre que puguem, comprem directament a l’artesà, a la fira, al taller, la botiga petita, reparacions, tallers, artistes, terapeutes, professors particulars, tècnics …, quan contractem gent del barri o del poble, fem circular la riquesa al nostre entorn.
Els ajuntaments han de donar exemple contractant serveis i proveïdors locals, han d’incloure artesans a fires i tallers, fent visible la seva tasca a les festes a esdeveniments públics. I les escoles, han de transmetre el consum conscient i ensenyar que darrere de cada producte hi ha una història.
Ajudant aquí, també ajudem allà. Si aquí fem créixer una economia justa, reduïm la dependència de models injustos a fora. Si valorem el treball fet a mà o amb expertesa i el treball fet amb cura aquí, ens immunitzem contra un món que ho redueix tot a un número i un benefici desmesurat a costa del patiment d’altra gent.
El canvi de xip és global, però comença localment. I passa per una idea molt senzilla: defensar el que és fet amb dignitat, proximitat i respecte.