17-A: la mentida i la vergonya de la impunitat.

Fa unes dècades, una mentida política podia costar la carrera a qualsevol dirigent. Noms com Nixon, amb el Watergate, o el mateix Clinton, després del seu escàndol personal, en són exemples coneguts: es demostrava que la veritat tenia un pes real i que ocultar-la comportava conseqüències.

Avui, en canvi, sembla que la mentida s’ha normalitzat. Sempre hi ha hagut evasors del càstig, és cert, però actualment la impunitat s’ha convertit en rutina. El poder pot permetre’s falsejar, manipular o silenciar sense que passi gairebé res. I això converteix la desinformació en un perill social quotidià.

L’Estat espanyol ho exemplifica de manera preocupant. Governs i institucions no només han mentit, sinó que han amagat informació vital i han bloquejat qualsevol via per aclarir alguns dels episodis més foscos de la nostra història recent. El cas dels atemptats del 17 d’agost del 2017, a la Rambla de Barcelona, és paradigmàtic: 16 persones assassinades, més d’un centenar de ferits, un atropellament massiu atribuït a un grup jihadista que preparava un atac encara més gran, frustrat per l’explosió accidental d’Alcanar. Però rere els fets oficials hi ha zones d’ombra que ningú del poder ha volgut aclarir.

La vinculació de l’imam Abdelbaki es Satty, líder de la cèl·lula terrorista, amb els serveis d’intel·ligència espanyols ha estat motiu de sospita constant. Les connexions, la manca d’aclariments i, sobretot, el bloqueig sistemàtic de comissions d’investigació al Congrés per part del govern central han alimentat el sentiment que s’està amagant la veritat deliberadament. La vergonya rau aquí: en tenir un govern que davant una tragèdia d’aquesta magnitud opta per l’opacitat, la retenció d’informació i la negació de responsabilitats.

Però encara hi ha una segona vergonya afegida. El mateix govern autonòmic català, que havia de defensar amb tota fermesa els drets dels seus ciutadans i el dret col·lectiu a saber la veritat, ha acabat acceptant les regles del joc de Madrid. Ha mancat valentia per exigir frontalment la transparència i per plantar cara. La decepció i la frustració entre la gent són comprensibles: és inacceptable que, davant d’un atemptat que va colpir Barcelona i Catalunya al cor, els nostres mateixos dirigents actuïn amb covardia disfressada de prudència o complicitat tàcita.

És cert que el Parlament de Catalunya va impulsar una comissió d’investigació, però s’ha vist limitada i obstaculitzada pel bloqueig de l’Estat i per la mateixa incapacitat de fer-ne una eina efectiva de recerca i justícia. El resultat és un laberint de silencis, traves burocràtiques i manca de coordinació que condemna les víctimes a quedar en la foscor.

El sentiment social és, doncs, doblement amarg: un govern central que oculta la veritat i un govern autonòmic que no sap o no vol aconseguir-la. Aquesta doble impotència és la prova d’una democràcia feble, incapaç de garantir als ciutadans el més bàsic: la seguretat, la justícia i la veritat.

La pregunta fonamental és si continuarem acceptant que la mentida sigui una eina legítima del poder o bé exigirem, com en altres temps, que ocultar la veritat tingui conseqüències reals.