Venen les rebaixes!
El que proposen com un “gran avanç” en finançament, no deixa de presentar-se com un favor mínim que consolida la dependència de Catalunya. I el més greu és que el mateix govern català ja ha assumit d’entrada que res millor és possible i que cal “ser responsables” i acceptar-ho.
Fora de Catalunya, qualsevol millora de finançament es ven com un privilegi “als independentistes”, com si fos un rescat injust als “separatistes-suprematistes”, mentre aquí es ven com una fita històrica quan, en realitat, encara és insuficient.
És a dir la narrativa des de la llunyana Espanya, és una regalia que no mereixem. Però des d’aquí, de més a prop, són engrunes. I ens les mengem com si fos un festí.
És millor que el que teníem? Sí. Però una millor almoina continua sent una almoina. Des de quan una nació amb llengua, cultura i economia pròpies ha de donar les gràcies per poder sobreviure amb les restes?
Romero diu que no estem preparats per dur la gestió de l’IRPF, que no tenim informàtics, mentre a Espanya en tenen 1.500. Si no estem preparats, què han fet durant dècades els que han governat? Què feien els qui parlaven d’estructures d’estat mentre preparaven la independència? On eren els plans per tenir una hisenda pròpia preparada? Com pot ser que Catalunya, amb el PIB i el talent que té, no passi de ser una comunitat incapaç de gestionar els seus propis impostos?
Romero és la imatge exacta de la dependència econòmica, però també psicològica. Ens presenten com un país massa immadur per gestionar allò que generem. Es tracta d’una estratègia de l’Estat que centralitza els recursos a l’Agència Tributària espanyola i una incompetència del Govern català per acceptar-ho i no invertir fortament en el que cal invertir.
Ella mateixa dona l’alternativa: “presentar un concert econòmic al Congrés”, només per desqualificar-la d’entrada: “I qui el votarà?”. El missatge implícit és: “Espanya mai acceptarà millorar Catalunya”. Si s’assumeix això abans de donar cap oportunitat, qualsevol reivindicació queda descartada des del principi.
Diu: “Podria ser millor? Sí, però qui cregui que podria ser millor, que treballi perquè ho sigui”. Que no és la seva feina això? A més a més, a la pràctica, quan algú parla d’una opció millor, com presentar el concert al Congrés, o exigir la recaptació del 100% de l’IRPF, respon: “Això no sortirà mai, no val la pena ni intentar-ho.”
“Treballar perquè sigui millor”, segons la seva lògica, senyora Romero, vol dir retallar d’entrada qualsevol proposta que incomodi Madrid i després demanar a Junts, ERC o qui sigui, que s’arremangui per signar la renúncia.
Romero parla de “responsabilitat” per aprovar pressupostos i evitar pròrrogues. Responsabilitat cap a què? Els serveis públics o la continuïtat d’un model de dependència que ningú gosa trencar? Ens diuen que és irresponsable no acceptar les engrunes, però no consideren irresponsable haver portat el país a aquesta situació de finançament deficient i crònic.
Recordem que Catalunya té PIB, talent, universitats, investigadors, sanitaris …, però 
tenim a sobre un estat que ens tracta com un territori que cal dominar i mantenir sotmès. I el més trist, un govern propi que accepta tot això.
El famós finançament singular només arribarà quan siguem independents. L’única singularitat real que ens ofereixen és la de ser un país prou ric per sostenir un estat que ens menysprea i prou dòcil per donar les gràcies cada vegada que ens retornen una part mínima del que és nostre.