Avui, al gimnàs, he vist com les màquines lluïen uns dibuixos simpàtics amb motius de Halloween. Gats negres, carabasses, esquelets i fantasmes que fan gràcia, sí, però també fan pensar.
Perquè aquí, a Catalunya, el 31 d’octubre celebrem la Castanyada. I no costa tant fer-hi almenys una petita al·lusió, una castanyera o un panellet en lloc de la carabassa britànica.
Aquest és només un exemple, un petit detall entre tants, però és així com s’enterra una cultura: no pas amb prohibicions ni imposicions, sinó amb un degoteig constant de renúncies quotidianes dels mateixos habitants. Perquè a aquest gimnàs, les classes es fan en castellà per defecte. Ni tan sols pregunten. Com si fos tan difícil entendre “braços amunt, un, dos, un, dos…”
Mentre altres pobles s’enorgulleixen de les seves tradicions, nosaltres sembla que ens avergonyim de les pròpies, com si les haguéssim de dissimular per ser més moderns, més simpàtics, més acollidors o més internacionals. Com si el respecte fos renunciar a la identitat per assumir la identitat estrangera a terra pròpia!
El que passa als gimnasos, a les escoles o als comerços es repeteix arreu. Classes de gimnàstica en castellà, anuncis que obliden el català, i un paisatge festiu on les nostres tradicions s’esvaeixen.
La identitat també es construeix amb els petits gestos: amb aquests “braços amunt, un, dos, un, dos…” dit en català, sense vergonya, sense por. No per imposició, sinó per dret. Som a un gimnàs de Catalunya.
Es construeix amb una festa de la Castanyada on els infants s’embruten les mans fent panellets, cantant cançons de la castanyera i, sobretot, amb la voluntat de no deixar perdre allò que ens ha fet el poble que som.
Si no reaccionem, acabarem perdent fins i tot Sant Jordi, la festa més bonica i simbòlica que tenim. Per això cal que cadascú assumeixi una petita part de responsabilitat. No es tracta només de grans discursos sobre identitat o política, sinó de cuidar el que és nostre cada dia. Els pobles que sobreviuen són els que saben estimar-se i respectar-se.
El futur del català, de la cultura i de les nostres festes no depèn d’un govern, sinó de nosaltres mateixos. Depèn de si, cada vegada que triem entre una carabassa i una castanya, sabem què volem ser.
Els orígens d’aquesta festa provenen d’antics àpats funeraris i cultes pagans dedicats als difunts, on les famílies menjaven castanyes torrades i altres fruits de tardor per suportar les llargues vetlles. A partir del segle XVIII, la tradició va evolucionar amb el personatge de la castanyera, una figura popular que ven castanyes calentes als carrers i places. Menjar castanyes, panellets i moniatos simbolitza la comunió amb els avantpassats i el pas cap a l’hivern, convertint-se en una festa familiar i social arrelada.