Parlar de justícia és aparentment senzill. Tothom creu saber què és i gairebé tothom la reclama quan se sent perjudicat. Però, paradoxalment, com més es pronuncia la paraula, més sembla que n’hem perdut el significat profund. La justícia no és només un consol per a la víctima ni un concepte abstracte que es brandi en discursos polítics; és un equilibri fràgil entre responsabilitat, reparació i conseqüència. I aquest equilibri, avui, està clarament descompensat.
Hi ha un fet revelador que sovint passem per alt: els delinqüents, si més no abans, 
sabien perfectament què era la justícia. Ho sabien perquè fugien. Ho sabien perquè s’amagaven, perquè tenien consciència que el que havien fet mereixia un càstig. El delicte anava acompanyat de por, no només de la llei, sinó del judici social i moral. Avui, en canvi, aquesta por s’ha esmicolat. Cada cop més sovint veiem delictes comesos a plena llum del dia, sense dissimulació, amb una tranquil·litat inquietant, gairebé amb la certesa que les conseqüències seran mínimes o inexistents.
Cal advertir, però, que els delinqüents més perillosos no sempre són els visibles. Sovint són aquells que ostenten poder social: dirigents polítics, líders religiosos o grans fortunes amb una ambició desmesurada, capaços d’aigualir la moral col·lectiva per justificar els seus actes. Quan el poder es combina amb impunitat i relat moral propi, el dany causat és molt més profund i durador que el del delicte comú.
Això passa, en part, perquè la justícia s’ha anat mostrant gairebé exclusivament a través del prisma de la víctima. I és lògic i necessari: la víctima ha de ser escoltada, reconeguda i protegida. Però centrar tota la narrativa només en aquest costat ha tingut un efecte pervers: el delinqüent ja no percep la justícia com una força que l’interpel·la directament. La veu que rep és feble i burocràtica. El resultat és una sensació creixent d’impunitat.
Cal dir-ho clarament: hi ha dues cares inseparables de la justícia. La primera és la justícia per a la víctima. I aquesta, en molts casos, és incompleta o directament impossible. En casos de mort, no hi ha reparació factible. Cap condemna retorna una vida, cap sentència esborra el dolor. La segona cara és la justícia per al delinqüent, i aquesta sí que és plenament exigible. No per venjança, sinó per responsabilitat. Qui fa mal ha d’assumir que el seu acte té conseqüències reals.
Això no implica més violència ni càstigs cruels o deshumanitzadors. Implica, en canvi, mesures clares de responsabilització: privacions de llibertat proporcionades, intervencions psicològiques quan siguin necessàries i mecanismes de justícia restaurativa que obliguin a retornar alguna cosa a la comunitat. Aquestes mesures no tenen com a objectiu la venjança, sinó la reparació del dany, la prevenció de la reincidència i la reintegració social.
Els governs, però, sovint actuen amb por. Por de ser qualificats d’injustos, de repressius, de poc empàtics. I aquesta por genera una paradoxa greu: intentant no semblar injustos amb els delinqüents, acaben sent-ho amb les víctimes. Com si només existissin els drets humans dels delinqüents, quan aquests han trencat els de les víctimes, que sovint són bones persones. No acostumen a cridar ni a imposar-se. Es queixen, sí. Però en silenci. Accepten. Aguanten. Fins que un dia algú decideix que ja n’hi ha prou i pren la justícia pel seu compte. I aleshores tot es descontrola.
La impossibilitat de trobar o crear una imatge que representi un delinqüent entrant a la presó amb la porta oberta per l’altre costat no és un simple problema tècnic, artístic o legal: és un símptoma. Un símptoma d’una justícia progressivament 
descafeïnada, buidada de contingut simbòlic i de capacitat dissuasiva. La imatge és poderosa perquè condensa una idea complexa en un sol cop d’ull. I, precisament per això, incomoda. Mostrar una presó que no reté, una porta que no tanca, seria admetre visualment allò que molts prefereixen mantenir en el terreny de l’abstracció: que el sistema permet, tolera o fins i tot normalitza la reincidència.
No es permet una imatge que representi clarament la injustícia —perquè seria “excessiva”, “esbiaixada” o “estigmatitzadora”—, però al mateix temps s’accepta sense gaire escàndol que els delinqüents reincideixin una vegada i una altra. Es censura el símbol, però no el fet. Es controla la representació, però no la conseqüència real. Aquesta asimetria és reveladora: el problema no és l’exageració visual, sinó el mirall que posa davant del sistema.
On és, doncs, la protecció de la víctima? Si no es pot ni tan sols representar la injustícia sense que algú ho consideri inapropiat, com es pot esperar que aquesta injustícia sigui corregida? Negar la imatge no elimina la realitat. I una justícia que no es pot mostrar, que no s’atreveix a assumir el seu propi reflex, és una justícia que ha renunciat a ser exemplar, protectora i, sobretot, justa.
Quan la justícia institucional falla, apareix la justícia improvisada. I aquesta mai és justa. És emocional, desproporcionada i perillosa. Per això, paradoxalment, ser ferms amb els culpables no és un acte de duresa, sinó de responsabilitat social. La justícia no pot tenir por d’exercir-se. Perquè quan la justícia calla, parla la violència. I això sempre acaba malament.
Per fer justícia també als delinqüents, cal preparació, no improvisació: sistemes penitenciaris orientats a la responsabilització real, professionals formats en psicologia, educació i reinserció, i mecanismes de seguiment efectius. Els governs han d’invertir en aquesta faceta de la justícia amb la mateixa determinació que exigeixen seguretat, perquè sense conseqüències ben estructurades no hi ha ni reparació ni prevenció.