És comprensible i just que molts països del Sud retreguin als del Nord gran part de la seva misèria. No es tracta d’un greuge imaginat ni d’un relat ideològic interessat. Hi va haver colonització, espoli de recursos i fronteres traçades amb regla des d’Europa. Hi ha hagut suport sistemàtic a dictadures “estables” mentre servien interessos geopolítics i econòmics. Tot això pesa, i és correcte que pesi. Entendre aquest ressentiment no és debilitat.
Ara bé, entendre no és idealitzar. La pregunta incòmoda, però necessària és aquesta: si aquests països haguessin tingut el poder que avui tenen les potències occidentals, haurien actuat de manera diferent?
La història suggereix que no necessàriament. El poder, quan no té límits sòlids, tendeix a explotar i conquerir, vingui d’on vingui. No és una qüestió d’origen cultural, sinó de comportament humà, sota institucions corruptes.
En aquest context, sovint s’afirma que el Sud “té la intenció d’envair” Europa, Àsia o Amèrica del Nord per imposar les seves creences i cultures, tal com es va fer en el passat en direcció contrària. Tot i que el Sud no té les armes que li donarien el poder de forma més ràpida i contundent, es planteja que podrien intentar conquerir democràticament els governs occidentals per augment demogràfic.
Aquesta afirmació requereix reflexió. Hi ha migracions massives i hi ha tensions culturals amb xocs de valors, cert. Però no hi ha proves sòlides d’un projecte coordinat d’invasió política o cultural. És clar que cal tenir en compte que en cas de ser-hi, seria un procés lent. La majoria de les persones que migren ho fan per sobreviure o prosperar dins del sistema existent, no per substituir-lo. Confondre migració amb invasió és incorrecte i enfronta, de vegades deliberadament, persones que podrien conviure sense problemes de raça, cultura o religió.
Això no vol dir que Occident hagi de renunciar a defensar els seus valors. Al contrari. Tota societat té dret a protegir els principis que la sostenen: drets humans, igualtat davant la llei, llibertat d’expressió, separació entre religió i poder polític.
Ara bé, ens hem de plantejar un altre concepte. La suposada “superioritat” de la cultura occidental. Una cosa és l’avantatge acumulat i l’altra, sentir-se superiors. La ciència moderna, el mètode experimental, l’estat de dret o els drets individuals són conquestes d’Occident. No perquè Occident sigui moralment superior, sinó perquè ha construït amb conflictes, errors i retrocessos un estat de benestar. Però no oblidem que ho ha pogut fer, mentre sotmetia els pobles amb menys recursos militars.
Tot i que cal fer justícia històrica, això no pot significar tornar enrere. No s’ha de renunciar als avenços científics, canviar drets fonamentals o idealitzar societats com si fossin alternatives morals superiors. La justícia ha de ser coherent. S’han de reconèixer les responsabilitats reals, establir relacions internacionals des de la comprensió, deixar de finançar règims repressius, i defensar valors universals sense hipocresia.
El progrés no és reversible ni cal assumir una culpa hereditària. No es tracta de triar entre memòria i futur, sinó d’avançar amb memòria i pensament crític.