De les bones intencions als mals resultats

Hi ha una idea reconfortant que sovint utilitzem per apaivagar el desencís: pensar que, si més no, les intencions eren bones.

En el cas del procés independentista, és legítim i necessari concedir aquest benefici del dubte. Tant Oriol Junqueras com Carles Puigdemont, cadascun des del seu marc mental i estratègic, probablement actuaven moguts per la convicció sincera que feien el millor per al país. Vull creure-ho així.

Ara bé, la política no és un judici moral sobre les intencions, sinó un joc real que es mesura pels resultats. I els resultats, objectivament, han estat nefastos: desmobilització, divisió interna, pèrdua de credibilitat internacional, repressió sense contrapartides efectives i una ciutadania cansada de promeses ajornades (la que pot pressionar de debò).

Aquí és on cal introduir una reflexió incòmoda però imprescindible: les bones intencions, quan no van acompanyades d’una proposta realista del poder, poden esdevenir un luxe que un país sotmès no es pot permetre.

Durant massa temps s’ha confós la paciència amb la virtut, i la prudència amb l’estratègia. Però la paciència infinita no és saviesa: és paràlisi. I esperar que un estat amb una llarga tradició de supèrbia institucional entengui espontàniament el dret, el respecte o la democràcia, no és idealisme; és ingenuïtat política.

Prendre el bou per les banyes no vol dir actuar de manera irreflexiva ni abraçar el conflicte per gust. Vol dir assumir que hi ha moments històrics en què la contundència política, institucional i estratègica no és una opció radical, sinó una necessitat. Cap conquesta de drets col·lectius s’ha produït mai exclusivament a força de bones maneres i esperança pacient.

Quan l’altra banda no té incentius per moure’s, la moderació unilateral no genera respecte: genera comoditat, passivitat i abandonament. I quan un conflicte s’allarga indefinidament sense avenços, la responsabilitat ja no és només de qui oprimeix, sinó també de qui administra l’espera com si fos una solució.

Això no implica negar el valor de la no-violència, ni renegar de l’ètica política. Implica, simplement, entendre que l’ètica sense eficàcia acaba sent simbòlica, i que els pobles no avancen gràcies a la puresa de les intencions, sinó a la força i determinació amb què afronten el poder.

S’ha de reconèixer l’habilitat de l’enemic en separar el poble, que és el motor dels canvis. Potser el veritable error no va ser voler fer-ho bé, sinó voler fer-ho bé sense estar disposats a fer-ho de veritat.

Si heu arribat fins aquí i us ha agradat, si us plau premeu les estrelles de valoració i sobretot feu-me difusió entre els vostres contactes. Moltes gràcies.

SI ES VOL ANAR A LA LLUNA, NO ES POT QUEDAR UN A MIG CAMÍ