A la vida personal, el mal menor de la feina que odio, però “m’hi quedo perquè podria ser pitjor, mai se sap”; la relació que no funciona, però “no estic sol”; la ciutat que m’ofega, però “ja m’hi he acostumat”. Convertim la por al canvi en una mena de virtut discreta. I, a força de cedir, acabem vivint en una gàbia que nosaltres mateixos hem ajudat a tancar, sempre amb la mateixa justificació: podia haver estat pitjor, en lloc de pensar que puc fer que sigui millor.
El mal menor continua essent mal, encara que l’emboliquem amb paraules com “responsabilitat”, “pragmatisme” o “realisme polític”. Acceptar-lo com a norma vital ens condemna a una existència mediocre i a una llibertat purament simbòlica, sobretot quan parlem d’un poble que havia decidit ser lliure i ha acabat obligat a gestionar la seva renúncia com si fos sensatesa.
Se’ns ven el mal menor com una actitud adulta: “no es pot tenir tot”, “siguem pràctics”, “evitem situacions conflictives”. En aparença, és una postura equilibrada. En realitat, és l’excusa perfecta per no moure un dit per allò que sabem que és just. Quan triem el mal menor, gairebé mai no ens preguntem què hauríem pogut aconseguir si, en lloc de resignar-nos, haguéssim resistit una mica més, si haguéssim assumit riscos, incomoditats i conflictes. El mal menor és la política de la cadira còmoda: tot el que la posi en perill es considera “utòpic”, “perillós” o “infantil”.
D’estar disposats a tot, a acotar el cap
El cas català és paradigmàtic: un poble mobilitzat com mai, ple de confiança, disposat a assumir conseqüències, va ser reconduït a la lògica del mal menor en el moment més crític. Durant el procés, es va construir una força col·lectiva extraordinària: milions de persones al carrer, autoorganització popular, confiança mútua entre gent que no es coneixia de res, fos del partit que fos. Aquesta energia, quan és ben encarrilada, obliga els líders a anar més lluny; quan es tem o incomoda, es gestiona, s’adorm, es desvia.
Quan els riscos van començar a ser reals, presó, exili, multes …, la retòrica va canviar: ja no es tractava de culminar un mandat democràtic sinó d’evitar males conseqüències, no posar en perill les institucions, preservar el miratge de l’autogovern. La independència, que havia estat presentada com l’objectiu irrenunciable, va ser substituïda per una nova paraula màgica: desjudicialització. I el mal menor es va institucionalitzar: millor rebaixar expectatives que no pas arriscar-ho tot.
El resultat és el que veiem avui: desil·lusió, abstenció creixent, plantejaments extremistes, cansament profund amb la política i una sensació generalitzada de presa de pèl. No és només que no s’hagi arribat a la independència; és que molts ciutadans tenen la percepció que els van demanar que estiguessin disposats a tot per després abandonar-los en el moment decisiu. Un poble preparat per enfrontar-se al que calgués, va descobrir que molts dels seus líders, en el fons, només estaven preparats per negociar un nou mal menor amb l’Estat.
La situació és cruel: la gent que va perdre la por a la repressió, a les sancions, a la violència policial, ha acabat atrapada en una nova por, més íntima i corrosiva: la de tornar a creure. Quan et sents abandonat un cop, costa molt tornar-te a oferir amb la mateixa generositat. Així, la societat es replega, es refugia en la vida privada, en l’escepticisme, en el “tots són iguals”. I això és, precisament, el somni de qualsevol poder: una ciutadania cansada, vacunada contra la mobilització, resignada a gestionar mals menors indefinidament.
El mal menor no només afecta la gran política; es filtra en la cultura quotidiana. Acceptem institucions que funcionen malament, serveis públics degradats, corrupció i incompetència com si fossin fenòmens meteorològics. “Què hi farem”, “sempre ha estat així”, “podria ser pitjor”. Cada renúncia, cada silenci, cada vot donat amb el nas tapat és un bri de poder que entreguem sense oposar resistència.
El preu és la mediocritat. Es normalitza quan la gent deixa de creure que pot exigir més. El poble català, que havia demostrat una capacitat admirable d’autoexigència i dignitat, ha anat interioritzant un discurs de rebaixa constant: no es tracta de transformar el país, sinó de “gestionar millor”, “fer-ho una mica menys malament que els altres”. El mal menor es converteix en una tècnica de govern: es mantenen les injustícies estructurals, però s’hi afegeixen petits retocs cosmètics perquè sembli que avancem.
I aquí apareix la forma més subtil d’esclavitud: no aquella imposada a cops de porra, sinó la que acceptem nosaltres mateixos per fatiga, per rutina, per por de tornar a somiar en gran. Quan acceptem que la nostra vida col·lectiva no pot aspirar a res millor que a anar evitant catàstrofes, ja no vivim en una democràcia plena, sinó en un estat de supervivència política permanent.
Cal fer un pas incòmode: reconèixer que aquesta actitud no és neutral, que ens ha empetitit com a poble. No es tracta de glorificar la temeritat ni d’ignorar riscos, sinó de recuperar l’ètica de la convicció que no ha de confrontar l’ètica de la responsabilitat. Una política que només sap evitar mals majors és una política sense horitzó. Necessitem líders que no es refugiïn en el mal menor per justificar la seva por, però, sobretot, necessitem ciutadans que no ho acceptin com a coartada.
Som responsables, igual que vam ser el motor que va engegar el moviment, també som el pal a la roda que l’atura, quan ens conformem.
Deixar de banda el mal menor vol dir assumir que, de vegades, cal dir no, encara que el preu a curt termini sigui alt; vol dir comprendre que la dignitat col·lectiva no es negocia a la baixa indefinidament; vol dir estar disposats a perdre privilegis, comoditats i certeses per no perdre la nostra llibertat.
El poble català ja ha demostrat un cop que és capaç d’això. I tornarà a superar la desil·lusió per tornar a exigir que la seva força no sigui, mai més, utilitzada per justificar renúncies disfressades de prudència.
Si continuem triant sempre el mal menor, acabarem vivint en un país on el millor ja no és ni tan sols possible. És hora de tornar a pensar en gran i de recordar que la llibertat, personal i col·lectiva, no s’administra: es conquereix, es defensa i es viu, encara que sigui incòmode.
Si heu arribat fins aquí i us ha agradat, si us plau premeu les estrelles de valoració i sobretot feu-me difusió entre els vostres contactes. Moltes gràcies.
DONEM LA VOLTA A LA TRUITA
