En molts debats polítics actuals s’ha instal·lat una dinàmica curiosa: qualsevol posició que no coincideixi completament amb el relat dominant de certs sectors de l’esquerra és etiquetada immediatament com a “extrema dreta”. Aquesta simplificació no sempre respon a una anàlisi real de les idees, sinó a una estratègia retòrica que permet desqualificar l’adversari sense haver d’entrar en el debat de fons.
Quan tot el que queda fora del mateix marc ideològic es col·loca al mateix sac, el mapa polític deixa de tenir matisos. Les diferències entre diferents posicions polítiques desapareixen sota una mateixa etiqueta. S’esvaeix el debat públic. Si tot és “extrema dreta”, la paraula perd el seu significat.
Aquesta actitud sovint es justifica des d’una idea moral de superioritat: la convicció que determinades posicions representen el progrés, la inclusió o la tolerància, mentre que qualsevol dissidència és vista com una amenaça. Karl Popper va formular la paradoxa de la tolerància per advertir que una tolerància il·limitada pot conduir a la desaparició de la tolerància mateixa.
En nom de la tolerància, es redueix l’espai per a la discrepància.
La permissivitat sense límits es presenta com un valor absolut. Obrir la porta a tot, es considera inherentment positiu. Però qualsevol societat necessita també límits i debat crític per decidir què incorpora i què no. Sense aquest procés deliberatiu, el pluralisme es converteix en una simple consigna i un gran desordre.
Quan una ideologia es percep a si mateixa com a posseïdora de la veritat moral definitiva, corre el risc de deixar d’escoltar. I en democràcia, la qualitat del sistema depèn precisament del contrari: de la capacitat d’acceptar que cap corrent polític té el monopoli de la veritat i que les societats avancen a través del contrast d’idees.
Per això, més que convertir les etiquetes en armes, el repte real del debat públic és recuperar els matisos. Només així es pot distingir entre discrepància legítima i extremisme real, i evitar que el llenguatge polític es converteixi en una eina de simplificació ideològica.