El Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) no és nou, es va detectar ja el 1798, pel metge escocès Alexander Crichton que ho descrivia com la “inquietud mental” en infants. Més endavant, el 1902, el pediatre britànic George Still va identificar un “defecte en el control moral” en nens amb comportaments impulsivament desafiants, sense que hi hagués un dèficit intel·lectual associat.
El TDAH és reconegut com un trastorn del neurodesenvolupament amb una base genètica i neurobiològica. Tot i això, factors ambientals i educacionals també poden influir en la seva manifestació i severitat. Aquesta comprensió ha portat a una millor identificació i tractament del trastorn, tot i que encara hi ha debat sobre la seva naturalesa i diagnòstic.
Pel que fa a l’educació, és fonamental trobar un equilibri entre proporcionar suport als alumnes amb
TDAH i fomentar la seva autonomia i esforç. Això implica adaptar les estratègies d’ensenyament per abordar les seves necessitats específiques, sense caure en la sobreprotecció. Els infants amb TDAH també han de ser animats a desenvolupar habilitats d’autoregulació i responsabilitat.
Crítiques i escepticismes
És important destacar que, tot i la influència genètica, el TDAH també està influenciat per factors ambientals (el que es coneix com a epigenètica). No s’ha identificat un únic gen responsable del trastorn i s’ha assenyalat que factors ambientals, com l’ansietat materna durant l’embaràs o problemes en les relacions primerenques entre progenitors i nadons, podrien influir en el desenvolupament del TDAH.
La Universitat de Copenhaguen va trobar una correlació entre una dieta occidental durant l’embaràs i un augment del risc de TDAH en els fills, suggerint que l’exterior pot influir en la manifestació del trastorn en individus genèticament predisposats.
Malgrat les crítiques, diversos estudis han identificat múltiples variants genètiques associades al TDAH. Per exemple, una investigació feta a l’Hospital Vall d’Hebron, va identificar 12 regions genètiques específiques relacionades amb el trastorn, destacant el gen FOXP2, implicat en el desenvolupament del llenguatge, i el gen DUSP6, relacionat amb la regulació de la dopamina, que té diverses funcions al cervell que afecten el comportament, el moviment, l’estat anímic, la recompensa, la son, l’atenció, l’aprenentatge i d’altres. Aquestes troballes reforcen la idea que el TDAH té una base genètica significativa.
I jo em faig preguntes:
Segur que totes les persones que diuen tenir TDAH s’han fet una anàlisi genètica per comprovar que tenen el gen que provoca aquesta deficiència d’atenció? No estem facilitant la mandra en alguns casos? És molt fàcil fingir un TDAH. Com es pot diferenciar d’una persona realment mal educada, un aprofitat o un gandul?
Actualment no existeix cap anàlisi genètica que, per si sola, pugui diagnosticar el TDAH. El que sí que tenim és evidència científica que el TDAH té una base genètica important i és un trastorn complex i multifactorial: els factors genètics interactuen amb els ambientals (alimentació, estrès prenatal, exposició a pantalles, etc.).
Per tant, no es diagnostica amb una anàlisi genètica, sinó a partir d’una avaluació clínica profunda: entrevistes, qüestionaris a família i escola, observació directa i seguiment. En alguns casos pot resultar bastant subjectiu.
Si una de les causes és l’exposició a pantalles, no és cosa de la societat que permet el seu ús indiscriminat i si un pare/mare vol posar límits es veu sobrepassat i acusat d’autoritari?
Aquí toquem un punt essencial i molt actual:
La contradicció social entre la permissivitat tecnològica i la responsabilitat educativa.
Hi ha estudis que vinculen l’exposició excessiva a pantalles amb símptomes similars al TDAH, especialment en infants en edats primerenques. Això no vol dir que les pantalles causin TDAH directament, però, alteren l’atenció sostinguda, disminueixen la tolerància a l’espera (tot és immediat), generen excés d’estimulació sensorial i redueixen el joc lliure, l’avorriment creatiu, l’activitat física i les interaccions socials. (1.Twenge & Campbell (2018): relació entre ús de pantalles i problemes d’atenció. 2. Journal of the American Medical Association (JAMA): nens amb molta exposició digital tenen més probabilitats de desenvolupar símptomes compatibles amb TDAH).
Per què ha augmentat tant el diagnòstic de TDAH i altres trastorns?
1. Millora en la detecció. Abans, molts infants amb dificultats d’atenció, dislèxia, autisme o altres trastorns passaven desapercebuts o eren etiquetats com a “mal educats”, “molt moguts” o “més lents”. Ara, hi ha més consciència, eines diagnòstiques i professionals formats per identificar aquests casos, fins i tot en formes lleus.
2. Canvis socials i culturals. Les expectatives escolars han augmentat: des de ben petits es demana atenció sostinguda, regulació emocional i rendiment constant. La societat ha canviat: més pantalles, menys moviment físic, menys natura, famílies més estressades… tot això pot influir en el comportament dels infants.
3. Ampliació dels criteris diagnòstics. Els manuals com el DSM (Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals) han anat ampliant els criteris, cosa que fa que més infants compleixin els requisits per rebre un diagnòstic, que com hem dit abans, no es comprova mitjançant analítiques que podrien confirmar-lo.
És bo créixer sense límits, només perquè ara hi ha més coneixement i etiquetes per als trastorns?
El fet que avui tinguem més eines diagnòstiques (per detectar TDAH, dislèxia, TEA…) no vol dir que hàgim de relaxar l’exigència educativa o renunciar a normes clares i límits sans.
Abans, molta gent superava dificultats sense etiquetes ni adaptacions, però això tenia dues cares, per un costat, molts nens i nenes aprenien a esforçar-se, a conviure, a adaptar-se al món real. Això donava eines útils per a la vida. Segurament, els que eren mandrosos.
Però per altra banda, alguns es quedaven pel camí, patien en silenci o eren maltractats sense entendre què els passava. Segurament, els que patien de debò el trastorn.
Ara que en sabem més, no hauríem de caure ni en l’excés de medicalització ni en la permissivitat disfressada de comprensió.
Llavors, els pares?
Si un nen de 5 anys passa 4 hores diàries amb una tauleta, això no és genètic ni inevitable, és un model que algú ha permès.
Però compte, que aquí també hi ha trampa social: Quan un pare posa límits, sovint se’l titlla d’estricte, antic o autoritari i quan no els posa, se’l considera negligent o massa permissiu.
Això crea una paradoxa educativa: els pares estan desautoritzats i desemparats, igual que els professors. I el mercat digital (aplicacions, vídeos, xarxes, videojocs) aprofita aquesta desorientació per colar-se provocant addiccions.
És la societat (que som tots) qui ha normalitzat que una criatura tingui mòbil abans que bon criteri i una escala de valors harmoniosa. És la societat qui premia la distracció i penalitza l’esforç i qui fomenta la connectivitat 24/7 però no ensenya a desconnectar, ni a concentrar-se. Després, quan apareixen nens amb dèficit d’atenció o amb conductes impulsives… ens preguntem què els passa.
Què hi ha del possible abús o sobrediagnòstic?
És cert que molts professionals alerten d’un ús excessiu o poc rigorós dels diagnòstics en determinats contextos. Això pot passar per la pressió de les famílies, que volen un diagnòstic per justificar comportaments difícils o aconseguir adaptacions escolars.
El sistema educatiu saturat, veu en el diagnòstic una porta a més recursos o suports externs.
Fan falta estratègies educatives globals. No tot nen que s’aparta una mica de la norma ha de ser considerat “trastornat”.
Però també hi ha famílies afectades realment, que lluiten anys per aconseguir que es reconeguin les dificultats del seu fill i se’l tracti amb dignitat.
I el paper del sistema educatiu?
Quan en una aula de 30 alumnes n’hi ha 22 amb adaptacions, alguna cosa no funciona.
L’educació no està pensada per a la diversitat real, o augmentada, dels alumnes.
Moltes adaptacions no tenen recursos ni formació suficient al darrere. S’exigeix al professor que sigui psicòleg, sanitari i advocat.
Sovint l’objectiu és evitar el conflicte, no ajudar realment a créixer.
Com compaginar ajuda i esforç? Aquesta és la clau, i la resposta no és fàcil. Adaptar no vol dir regalar. Donar una pauta diferent, més temps o instruccions clares no vol dir fer-los la feina. Cal que siguin responsables del seu aprenentatge, des de ben petits, amb ajuda però sense sobreprotecció.
Des de fa anys, l’educació inclusiva és un objectiu central. És a dir, que tots els infants, amb o sense trastorns, comparteixin aula i aprenguin junts. Però la realitat sovint xoca amb la teoria.
És realista esperar que 30 alumnes amb nivells, ritmes i capacitats molt diferents comparteixin exactament els mateixos continguts i temps?
Alumnes amb dificultats acaben frustrats perquè no poden seguir el ritme.
Alumnes amb altes capacitats s’avorreixen, es desmotiven o fins i tot es porten malament per cridar l’atenció.
Els docents es veuen ofegats entre adaptacions, informes i la pressió de no deixar ningú enrere… però sense recursos per fer-ho bé.
El govern hauria de prioritzar econòmicament l’ensenyament, contractar més professors, disminuir les relacions de les aules i tractar amb objectivitat els casos de trastorns, perquè també hi ha una segona lectura: els educadors socials als instituts s’estan tornat imprescindibles per a l’Administració i els resulta favorable que hi hagi més trastorns (que no es poden comprovar objectivament). No podem obviar que la situació els beneficia directament i poden declarar trastorns d’aprenentatge on no n’hi ha.
L’aula esdevé un espai d’intents maldestres per agradar a tothom… i no aprofundir amb ningú.
Per què es manté aquesta rigidesa per edats? Per evitar la segregació i l’estigma? Doncs no s’aconsegueix perquè duen l’etiqueta d’alumnes amb trastorns per molt que comparteixin la classe amb els de la seva edat!
Baixar de curs és vist com un fracàs? El fracàs real és no poder assolir el nivell any rere any.
Més aviat és perquè resulta fàcil gestionar administrativament l’escola per edats que per nivells reals. Però… s’està sacrificant el potencial de molts nens i nenes per una falsa idea d’igualtat?
La proposta alternativa que ja vaig exposar en algun article anterior: nivells per competències reals
Ara veig que alguns experts coincideixen amb mi i proposen una organització escolar basada en nivells de competència i no en edat.
És a dir: Un alumne pot estar en matemàtiques a nivell 3, però en llengua a nivell 5.
Els alumnes que necessiten més temps per assolir conceptes no aturen el grup; avancen al seu ritme.
Els alumnes amb més facilitat no han d’esperar els altres, sinó que poden créixer, investigar, fer projectes. Aquesta proposta no exclou ningú i reconeix la diversitat real, no una d’imaginada.
L’empatia no ha de convertir-se en sobreprotecció. Ni pels uns ni pels altres.
La societat s’està obsessionant per protegir els que tenen dificultats, però sovint oblida els que tenen potencial. I això és una pèrdua col·lectiva.
L’educació ha de ser inclusiva amb uns i altres, també exigent, intel·ligent i justa.
Posar tothom al mateix sac per edat no és sinònim d’equitat. Potser ha arribat l’hora de parlar seriosament de reorganitzar les escoles per nivells, no per anys de naixement. Un infant amb capacitats pot acabar completament apàtic, frustrat o rebel si no se li dona l’ambient on créixer. I això també és un fracàs educatiu.
Els límits no són càstigs, són baranes educatives.
Un infant sense límits no sap què és correcte o incorrecte, no aprèn a gestionar la frustració i es converteix en adult amb baixa tolerància al fracàs o a la crítica.
I això no ho arregla cap diagnòstic ni cap adaptació curricular. Ho arreglen els adults valents que saben dir “no”, quan cal.
