El miratge de la fama

Hi ha un miratge que travessa les pantalles, els escenaris i les revistes: la felicitat dels famosos.

Sembla que ho tenen tot —admiració, diners, èxit, bellesa— però sovint, quan la càmera s’apaga i el públic se’n va, el que queda és una soledat profunda i una càrrega insuportable.

Hi ha famílies —sobretot en el cas de nens prodigi— que han arribat a explotar els seus propis fills fins a l’extenuació. El preu de la fama ha estat, per a molts, la infantesa robada, la salut mental fracturada, la dependència de substàncies o la pèrdua de sentit vital.

Molts dels grans artistes que han assolit la fama massa aviat n’han sortit ferits o trencats. Justin Bieber, que va créixer amb una exposició mediàtica asfixiant, ha parlat obertament de la seva depressió i dels efectes devastadors de la pressió. Michael Jackson, el Mozart modern, que va ser explotat pel seu pare des de la infantesa, va acabar vivint aïllat, envoltat de pors i dependències. Whitney Houston, amb una veu prodigiosa, es va veure atrapada en un matrimoni destructiu i en un món d’addiccions que la van empènyer a una mort prematura. I el mateix Mozart, geni reconegut, moria sol i arruïnat als 35 anys, després d’haver viscut una vida d’exigències i desajustos emocionals. Tippi Hedren: Actriu que va denunciar abusos per part del director Alfred Hitchcock durant el rodatge de “The Birds” i “Marnie”. Hedren va afirmar que Hitchcock la va assetjar sexualment i va manipular escenes per fer-li mal físicament. Adèle Haenel, actriu francesa que va acusar el director Christophe Ruggia d’abusos sexuals quan ella tenia entre 12 i 15 anys. El cas va ser un dels primers grans judicis del moviment #MeToo a França. I podem afegir-hi Rihana, Lily Allen, Rebecca Ferguson, Kelly Clarkson o la cantant francesa Barbara, que ho va expressar en la seva cançó “L’aigle noir“.

La relació amb el públic és, per a molts, l’únic moment veritable. És allà, sota els focus i la veu corejada de milers, que senten una comunió amb l’altre que els dona sentit. Però quan cau el teló, la màgia s’esvaeix i només queda la persona, despullada, sovint desconfiada, esgotada, trista. Com la Ventafocs quan s’acaba el ball.

En aquest panorama, el món de la moda és un reflex dolorós de la mateixa dinàmica. Les models, elevades a l’estatus d’éssers quasi divins, viuen encotillades en una rutina de sacrificis físics i emocionals. Kate Moss, icona dels anys noranta, va admetre anys després que havia viscut atrapada en una espiral de drogues i trastorns alimentaris. La top model Gia Carangi, reconeguda per la seva bellesa salvatge, va morir d’una manera tràgica amb només 26 anys, víctima de l’heroïna i de l’abandó. Fins i tot en temps recents, joves com el model canadenc Rick Genest, conegut com a “Zombie Boy”, han estat víctimes del mateix sistema que primer exalça i després oblida. El seu regnat és breu, i la caiguda sol ser silenciosa, però punyent.

I no podem ignorar la realitat que moltes actrius han denunciat: per aconseguir un paper o mantenir la seva carrera, han hagut de patir humiliacions i abusos. El cas Harvey Weinstein va obrir els ulls del món a una pràctica sistemàtica de silenci i abús, que durantdècades va marcar les carreres de dones com Ashley Judd, Rose McGowan o Mira Sorvino. A raó del moviment MeToo iniciat per Tarana Burke, aquestes primeres valentes que van denunciar el seu maltractament. Només van ser les primeres de moltes a alçar la veu.

El que la fama regala en un instant, sovint s’ho cobra amb interès. I allà on el món veu glamur, hi ha una ànima extenuada, atrapada en una gàbia d’or.

Potser, al capdavall, la felicitat veritable no viu als escenaris, ni als platós, ni a les passarel·les. Potser viu en la discreció d’una vida senzilla, amb llibertat per ser, per estimar i per equivocar-se lluny dels ulls del món.