Vivim en una època en què posar límits als fills s’ha convertit, paradoxalment, en un acte sospitós. A moltes llars, els pares que intenten educar des del sentit comú i amb criteri ferm, són jutjats, criticats i sovint assenyalats per altres pares, per l’escola, pels professionals que haurien de donar suport i, de vegades, fins i tot pels seus mateixos fills, armats amb un discurs enganyós i apressat sobre drets, llibertat i autonomia.
Però, què passa quan un pare o una mare diu prou a les hores de mòbil? Quan demana que es participi en les feines de casa? Quan insisteix que l’esforç, el respecte i la responsabilitat són valors fonamentals per créixer com a persona? Passa que se l’acusa de ser intransigent, autoritàri/a o inflexible. Passa que queda assegut/da al banc dels acusats, com si educar amb convicció fos un delicte. I això hauria de preocupar-nos.
Aquest fenomen es torna encara més cruel en els processos de separació i divorci. Quan hi ha conflictes de custòdia, no és estrany que el progenitor que aposta per l’educació amb límits —sovint la mare— sigui retratat com una persona freda, dura o poc afectuosa. Aquesta imatge, construïda amb intenció, pot ser utilitzada per posar els fills en contra i presentar l’altre progenitor —més permissiu— com el “bo”, el que els entén, el que 
els deixa fer. L’estratègia funciona perquè encaixa amb la narrativa social actual: estimar vol dir permetre. I així, el criteri educatiu ferm pot acabar convertit en una arma de desgast emocional i judicial.
La societat ha caigut en una mena de permissivitat disfressada de modernitat. Confonem llibertat amb descontrol, i afecte amb absència de normes. L’accés immediat a tota mena de plaers —tecnologia, entreteniment, consum— ha convertit molts infants i adolescents en ciutadans que exigeixen drets sense comprendre els deures. I molts pares, esgotats per la feina, la pressió social i el temor de ser “mals pares”, acaben abaixant els braços. Es rendeixen.
Però educar no és caure simpàtic cada dia. No és cedir a cada reacció emocional dels fills. Educar vol dir també frustrar, sostenir el malestar, explicar amb paciència per què avui no hi ha mòbil, per què cal estudiar o per què és necessari saludar amb respecte. Això és estimar. Perquè estimar també és preparar per a la vida real, no pas per a una bombolla feta a mida.
Els pares i mares que posen límits no haurien d’estar a la defensiva. Haurien de tenir el suport dels mestres, dels psicòlegs, dels mitjans de comunicació i, sobretot, d’una comunitat que entén que els valors es transmeten amb l’exemple i la constància.
És hora de recuperar el valor de l’autoritat ben entesa. No l’autoritarisme, sinó aquella autoritat que neix del respecte, la coherència i la fermesa amorosa. Perquè només així podrem fer créixer persones lliures de debò, capaces de conviure, de pensar críticament i d’aportar valor a la societat.
No, no és un crim posar límits. El crim seria renunciar a educar.
Estic d’acord amb tot el que has escrit jo ho estic vivint a casa amb els meus fills i cada dia més hi ha pares que es deixen la pell pels seus fills i són criticades per intransigents i inadaptades a les noves generacions.