Un mirall incòmode
Estem envoltats d’ineficàcia, polítics, empresaris, fabricants …, la gent és egoista, no hi ha justícia, el jovent es deixa abduir per la tecnologia i no té pensament crític, però …, què fem nosaltres?
No en tenim part de la culpa? No cal fer el mal per ser culpable. N’hi ha prou amb no fer res, mantenir-se en silenci, restar inactiu per por de molestar, quan veiem que tot això passa.
Recordo la pel·lícula Cadena de favors, on un nen proposa ajudar tres persones amb
accions desinteressades i demanar-los que facin el mateix amb tres més. Una idea senzilla, però poderosa, si es portés a terme.
Però en realitat, tot queda en bones intencions. Sovint, ni això. Ens n’anem a dormir tan tranquils al llit. És humà, sí.
Però també és còmplice. Cal aturar aquests pensaments de “discutir amb un idiota és ser un idiota” (entenent com a discutir el seu significat d’examinar en detall una qüestió, raonar-hi presentant consideracions favorables i adverses a fi d’arribar a una conclusió), com dient que no té remei i l’hem de deixar fer, perquè com que és idiota, no sabrà fer res més. Tanmateix, avui dia tenim idiotes governant països!
Per tant, si mai parlem amb els ignorants, perquè és feina dura de picar pedra, si mai els interpel·lem, i en nom de la prudència ens retirem en silenci, estem adobant un terreny perillós.
Cal parlar amb els idiotes, perquè no saben que ho són, per la seva condició d’idiota. I no pas per fer-ne escarni. Per ensenyar millors camins.
El bonisme exagerat, disfressat de respecte absolut, no serveix per evolucionar. Una societat que té por de dir la veritat, de fer una broma, de descriure la realitat tal com és, no camina, s’enfonsa.
Hem arribat a un punt en què es prefereix no incomodar mai, encara que això signifiqui renunciar al sentit comú. Però és que a més a més, per evitar incomodar a uns, acabem incomodant els altres. Una pell massa fina fa que la llibertat d’expressió es converteixi en un camp de mines. I això no ens fa més respectuosos, sinó més fràgils.
L’acceptació com a força, no com a derrota
Dir que algú és gras, sense fer-ne burla, no hauria de ser un insult, sinó la manifestació d’un fet, com quan vas al metge i et diu que tens sobrepès i has de posar-hi remei. Per altra banda, potser ens haurien d’ensenyar a riure’ns de nosaltres mateixos com a signe de maduresa, no d’humiliació. I amb això no estic defensant l’insult, ni l’assetjament. Només marco la diferència entre allò que realment és un insult o un assetjament, d’un comentari.
Educar els infants perquè no es trenquin per una paraula, sinó que siguin capaços d’encaixar, de respondre amb intel·ligència, de valorar si hi ha res de veritat en el comentari que pugui fer-lo millorar, és molt més útil que deixar-los créixer en una bombolla de cotó fluix permanent.
Hem de trobar l’equilibri d’aquest pèndol que al llarg de la història va d’un costat a l’altre sense aturar-se al mig.
L’objectiu no és carregar-nos de culpa, sinó prendre consciència del paper que tenim en el món. Critiquem els polítics …, però vàrem anar a votar? I què vàrem votar? Ens queixem de l’ensenyament …, però no hem tret autoritat als mestres i professors, fent de la seva feina una missió impossible? Ens queixem dels preus… però fem compres responsables? Ens indigna la injustícia… però aixequem la veu quan la veiem actuar sobre els altres?
No podem canviar el món de cop, això no obstant, podem fer una petita acció conscient, cada dia, com a la pel·lícula abans esmentada. No cal ser una heroi, només aportar una senzilla acció justa quotidianament, per poder-se mirar al mirall. Però siguem sincers, quantes oportunitats deixem relliscar cada dia?
Ignorar la realitat no l’esborra i no s’arreglarà res, si cada un de nosaltres espera que sigui un altre qui ho arregli. Moltes coses que no funcionen són també culpa nostra.
Però si som part del problema, també podem ser part de la solució.