Un gir de guió pervers

Fa poc, el grup “Teatro sin papeles”, que cobra subcencions de la Generalitat, vinculat a moviments que treballen en l’àmbit de la immigració, ha presentat una obra on es ridiculitza el català i es fa passar qui el defensa per un suprematista. En una de les escenes, una pacient immigrant es queixa dient: “¿Qué es más importante, que hable catalán o mi salud? Qué es más importante, que hable catalán o que arregle mis papeles?”, en referència a un informe mèdic escrit en català, que ella diu no entendre.

No només és una escena injusta, és un gir de guió pervers. Perquè el que passa realment —i massa sovint— és just el contrari: ciutadans catalanoparlants, a Catalunya, que han de canviar de llengua a consultes, serveis i institucions, perquè el català no és respectat. I aquí ningú escriu obres sobre la nostra frustració.

Per altra banda, estan fent un mal favor a immigrants que sí s’han molestat a aprendre la nostra llengua, que són molts, i per la seva catalanofòbia els exposen com si fossin ximples, deixant el seu col·lectiu en molt mal lloc social.

Caldria convidar aquestes actrius a recórrer la sanitat pública, els jutjats o fins i tot una oficina d’atenció ciutadana a Barcelona, i comprovar si poden ser ateses en català sense haver de lluitar-hi. El més probable és que no puguin ni fer-se entendre, i això en ple territori català. Per tant, retratar una situació inversa, com fa aquesta obra, no només és una falta d’informació, sinó una distorsió flagrant de la realitat.

Això no és art, és propaganda. És la vella tàctica espanyolista de sempre: mentir, perquè alguna cosa queda. Ja només els falta dir que vàrem ser nosaltres els que vàrem aixecar una dictadura contra la República, quan va ser Franco qui va bombardejar Barcelona o que som responsables del desastre de la dana, o que per culpa dels catalans, vàrem patir la covid.

Com si defensar la nostra llengua fos odiar les altres. Són tergiversacions tan grolleres que només cal una mica de decència per veure-les. Però sembla que molts ja no hi volen veure.

No. Defensar la pròpia llengua no és odiar ningú. És un acte de dignitat.

Hem estat, potser massa, un poble acollidor. Tant, que sovint hem renunciat a parlar la nostra llengua per fer sentir còmodes els altres. I això ens ha dut a una paradoxa cruel: ara hem de lluitar perquè els catalans parlin català. I quan demanem que la llengua del país sigui entesa, no parlem de cap imposició: parlem de respecte.

Com pot ser imposada una llengua NATURAL del país?

El més preocupant però, no és només aquest atac concret. El que fa més mal és la indiferència de tants catalans, que han normalitzat aquesta hostilitat i que, sovint, fins i tot la justifiquen. Sembla que hi ha qui troba més fàcil adaptar-se al relat de l’espanyolisme ranci que plantar cara a la pèrdua de la nostra cultura.

I si sent tan comprensius i oberts ens tracten així, arriba un punt en què costa seguir mantenint aquesta actitud. Si només volen parlar castellà, tenen més d’un estat per fer-ho. Però venir aquí a criticar, ridiculitzar i criminalitzar la nostra llengua, no. Això no ho podem permetre.

El català no és un obstacle. No és una nosa. És el cor de la nostra identitat. I defensar-lo no és extremisme: és supervivència.

Context i fonts

• 

  L’obra esmentada forma part del projecte teatral “Teatro sin papeles”, en què es presenten situacions de discriminació lingüística des del punt de vista de persones migrades, ignorants de la cultura que les acull. En algunes representacions s’ha mostrat una visió clarament hostil cap a la llengua catalana, amb escenes que s’han fet virals i han generat debat a xarxes socials i mitjans.

• A Catalunya, segons dades de Plataforma per la Llengua (2023), gairebé el 60% dels catalanoparlants canvien de llengua en converses amb persones que parlen castellà, sovint per inèrcia o per no crear “incomoditats”, perquè resulta que parlar català a Catalunya és una incomoditat!

• El cas recorda altres episodis on l’autoodi i el menyspreu al català s’han disfressat d’“inclusivitat”. Però demanar respecte per la llengua pròpia no és excloure ningú. És defensar una convivència real.

Rosa Parks era una dona afroamericana que, l’1 de desembre de 1955 a Montgomery (Alabama), es va negar a cedir el seu seient de l’autobús a un home blanc, tal com exigien les lleis segregacionistes del sud dels Estats Units en aquella època. Aquesta acció va desencadenar el boicot als autobusos de Montgomery, liderat per Martin Luther King Jr., i es considera l’inici del moviment pels drets civils als EUA.

A les xarxes socials (especialment a X/Twitter i TikTok), diverses persones han rebatut l’escena de l’obra de “Teatro sin papeles” amb una analogia com aquesta:

“Dir que el català no s’ha d’utilitzar en un informe mèdic perquè el pacient no l’entén, és com dir a Rosa Parks que el que importa no és on seu, sinó que l’autobús la porti a casa.“

Aquesta comparació posa de manifest la manipulació del relat: convertir el que és una discriminació sistèmica contra la llengua catalana en una suposada “exigència irracional” dels catalans. I això, és una inversió descarada dels rols de víctima i botxí.

I darrere de tot plegat està aquest senyor, espanyolista per sobre de tot, que va dir que governaria per a TOTS els catalans i és als catalans a qui ataca diàriament. No va guanyar, els “nostres” li van regalar el lloc a canvi de res. Potser els seus plans són fer-nos emprenyar tant que finalment tornem a reaccionar? Doncs si és així, haurem d’agrair l’exposició d’aquesta obra, a veure si realment obrim els ulls i deixem de creure que arraconant el català serem més ben vistos i aconseguirem que la gent s’integri i l’aprengui. Això no passarà amb un poble veí que mai ha aconseguit el respecte de totes les cultures que ha sotmès. 

Espanya no ha sabut guanyar-se el lloc de líder just, sempre ha estat
una imposició darrere l'altra. La nostra pena és que estem al costat,
perquè si fóssim a l'altra vora de l'Atlàntic, ja sabem que seríem
independents.