He llegit l’article del neuròleg Joaquim Jubert, on parla d’altres temes però n’esmento un:
“Com a neuròleg, diries que hi ha malalties que estan de moda? – li pregunten.
I tant, les posen de moda els laboratoris farmacèutics. El TDAH no existeix: ens dediquem a etiquetar els nens que són moguts i a donar-los medicaments fets d’amfetamina, que és cocaïna infantil, és a dir, els droguem, i després, com els cocaïnòmans, tenen la síndrome d’abstinència. És una brutalitat. Qui fracassa no és l’infant, és el sistema educatiu: com que el nano a l’escola s’avorreix fa bestieses, es mou –cosa normal en un infant–, i en comptes d’atendre’l com caldria, se li enganxa l’etiqueta de TDAH i se’l medica.”
Em va impactar especialment la seva afirmació: «El TDAH no existeix». No és un discurs solitari; alguns especialistes comparteixen dubtes sobre la validesa d’aquesta etiqueta. I tinc en part la mateixa opinió: hi ha persones amb més dificultat per concentrar-se o predisposades a distraccions, però no necessàriament cal categoritzar-ho com un trastorn neurològic definit. Hauríem de reservar les etiquetes i definicions precises al món acadèmic i adult, i no traslladar-les al món infantil i adolescent. És a dir, tractar-ho com diferents 
formes de ser, no com una patologia. Podria dir que jo tenia TDAH a l’hora d’estudiar llengua, història i geografia. Em creava ansietat i m’era impossible recordar res del tema, confonia èpoques i noms, odiava les anàlisis d’oracions de les quals no entenia res. Com que no podia assimilar el que em deien, xerrava pels colzes amb qualsevol companya. M’enviaven a l’última fila o em feien fora de classe. Però quan tocava ciències o matemàtiques, era una alumna exemplar!
Segons el National Institutes of Health Consensus Development Conference Statement November 16-18 de 1998, el diagnòstic de TDAH es fa en entrevistes clíniques estàndard. No obstant això, també admet que no existeix cap prova biològica clara, ni test que demostri una disfunció cerebral específica. La validesa del trastorn se sosté sobretot per estudis genètics, familiars o epidemiològics, però falta un marcador neurològic definitiu.
Alguns experts en neurologia, com el Dr. Richard Saul, argumenten a un article de Time de 2014, que el diagnòstic funciona com una etiqueta massa àmplia i, sovint, una porta d’entrada al medicament com a solució rutinària, sense aprofundir en causes particulars com l’insomni, les al·lèrgies, les deficiències nutricionals o problemes emocionals.
Darrerament, he sentit parlar força de les deficiències nutricionals com a motiu per al TDAH. La raó és que, com anirem veient, la forma de viure actual, és culpable de moltes coses.
La neurologia moderna alerta que vivim en una era de sobrediagnòstic, tant del TDAH com d’altres condicions, que pot comportar més mal que bé: tractaments innecessaris, ansietat i dependència mèdica. És el que denuncia Suzanne O’Sullivan: “una medicalització excessiva per a diferències que podrien ser interpretades de forma no patològica.” Des de finals del segle XX, que els casos diagnosticats amb TDAH han augmentat de forma exponencial, promocionats pel màrqueting farmacèutic i una certa cultura de l’autodiagnòstic.
Necessitat d’un enfocament per graus
Així, més que un trastorn absolut, pot ser un desajust evolutiu: com la hipòtesi “caçador versus agricultor” proposada pel psicòleg Thom Hartmann, que creu que és una configuració cognitiva beneficiosa en societats nòmades, on és favorable tenir més impulsivitat, reacció ràpida, atenció dispersa i vigilància, però que es torna un inconvenient en entorns escolars estructurats i sedentaris. És a dir, podria tractar-se d’una manera de ser que, en un altre context històric i cultural, hauria estat no només acceptada, sinó probablement valorada.
No nego, per tant, que hi hagi nens que realment presentin TDAH i que puguin beneficiar-se d’un tractament. Però el problema és quan aquest passa per un abús per justificar un comportament inadequat o per una solució fàcil: donar fàrmacs per tenir-los “tranquils” a classe, sense modificar l’entorn o l’estil educatiu. D’aquesta manera només es perpetua la dependència, visible en alumnes “dopats”, com he pogut viure en alguna classe.
Per tant, són els progenitors, els mestres i els professors, qui han de rebre ajut per part de l’Administració, per poder atendre aquesta diversitat a la qual hem d’afegir la globalització de cultures, que fan necessari un canvi en el plantejament de l’ensenyament. S’ha d’invertir en recursos per poder educar i instruir correctament. No cal invertir més en exèrcits, armes o clubs de jocs d’atzar!
Hi ha guies i consensos internacionals, com la declaració de la World ADHD Federation a PubMed, que defensa l’existència del trastorn i recomana tractaments multimodals com educació psicològica, teràpia, hàbits saludables i, de forma estricta, medicació quan calgui. Però aquests mateixos documents recorden que no hi ha marcador biològic consistent i que la validesa diagnòstica es basa en criteris conductuals i funcionals.
L’escola, la família i l’ambició econòmica
En el passat les famílies tenien més rol educatiu i responsabilitat, mentre que l’escola instruïa. Eren temps de la dona a casa. Avui tot recau sobre els docents. De tot això es desprèn que els infants que abans tenien una persona que els atenia i compartia les dificultats que poguessin tenir a l’hora de fer els deures de l’escola, que els guiava per aprendre a pensar, a tenir una escala de valors, avui dia estan fent extraescolars (és a dir, fora de casa i que són més un lloc de vigilància) perquè els pares tenen horaris incompatibles i unes factures terribles que han de pagar i ja NO es poden permetre el luxe de deixar la feina. Potser aquella companyia materna ajudava que la dificultat no es transformés en un problema en alguns casos de menor grau.
El preu de la professionalització de les dones que ens fan pagar injustament.
És a dir, la societat ha respost, que perquè les dones puguin progressar en el camp del treball i sentir-se realitzades, ens apugen els impostos i el cost de la vida, perquè tots els intermediaris es puguin fer rics, argumentant que treballant tots dos, es poden permetre pagar més.
En lloc de progressar cap a una vida en què la societat pogués concedir més temps familiar i professional sense pressions i més temps lliure per gastar els diners en altres activitats, i així apujar l’economia a tots els sectors, es va seguir el camí tan convincent de l’ambició sense mesura, que és la que continua marcant els nostres dies.
Aquest context econòmic —pressió laboral, ambició de consum i manca de temps familiar— ha acabat impactant la criança i, indirectament, l’atenció escolar dels infants. Així, les dificultats de concentració passen a percebre’s com patologia, més que com a resultat d’un entorn exigent i que priva del suport afectiu mínim.
Crec que l’educació i els reptes vitals són fonamentals perquè els joves aprenguin a resoldre problemes, sense caure en la dependència emocional o farmacològica. Això es podria ajudar a aconseguir amb voluntariats o 
activitats amb responsabilitat real. L’absència de problemes, no genera aprenentatge. I fa molts anys que s’educa amb massa cotó fluix. Això no vol dir tornar a temps de mà dura. Però per a entendre-ho, tenim com a exemple, els dinosaures. Sí, no rigueu. Es van passar més
de seixanta milions d’anys! Repeteixo, seixanta milions d’anys. I no van ser capaços d’evolucionar. Tenien tot el menjar que volien i cap enemic.
El TDAH, si realment existeix com a patologia, ja ho devia fer fa molt i molt de temps. Però llavors no hi havia etiqueta. O l’etiqueta era que 
simplement es tractava de nens moguts. Nens que eren obligats a concentrar-se i els costava més que als altres, mentre que els altres potser no tenien habilitats per pintar, orientar-se, fer abstraccions, tenir idees curioses o redactar textos.
En cap cas no hi ha perfecció. El que cal és valorar les habilitats de cadascú. Per tant, 
no dic que no hi hagi dificultats d’aprenentatge, de concentració, de comprensió oral, que puguin causar ansietat. Dic que no se saben tractar, la vida moderna els fa proliferar, no haurien d’estar etiquetats i s’haurien de cercar tractaments naturals.