El fonògraf és un aparell mecànic capaç de gravar i reproduir sons utilitzant vibracions físiques sobre un suport cilíndric, gràcies al fet que el so és vibració.
Quan parlem o cantem, fem vibrar l’aire. Aquestes vibracions són ones de pressió: l’aire es comprimeix i es dilata molt ràpidament. És a dir, el que produeix el so és aquest canvi de pressió ràpid de l’aire.
Una veu greu pot fer vibrar les cordes bucals cent cops per segon, mentre que una d’aguda ho farà mil cops o més.
Aquest aparell inventat per Edison, qui curiosament va perdre pràcticament l’oïda a causa d’haver patit l’escarlatina amb tretze anys, constava de les següents parts:
Embut acústic per recollir el so de la veu o la música i concentrar-lo per anar a parar a la membrana vibratòria de metall o mica, i que fa de pont entre l’ona sonora i el moviment mecànic, ja que està connectada a una agulla metàl·lica, que belluga amunt i avall o de costat. A la 
vegada, aquesta agulla descansa sobre un cilindre que té una cobertura de cera o estany, és el cilindre gravador, que gira lentament i (d’aquí el nom de gravació), perquè queda marcat amb ranures de diferents fondàries, tot i que microscòpiques. I com abans veiem les variacions de tons, els sons més forts faran ranures més fondes i els aguts, ranures més juntes i suaus. Quan es fa passar l’agulla altre cop per aquestes marques, vibra igual que quan va rebre el so. La membrana envia les ones sonores a l’aire i gràcies a l’embut, s’amplifica i es pot escoltar.
Aquí teniu una de les primeres gravacions que es van fer amb aquests materials. No deixa de ser màgic comprovar que amb “coses que tenim a mà”, es puguin construir aparells tan sofisticats.
El miracle real passa a la membrana, una mena de tamboret metàl·lic o de mica fina. És el pas de vibracions d’un medi a un altre. L’aire fa vibrar la membrana. L’agulla està fixada a la membrana, i, per tant, vibra exactament igual. Això converteix el so (ona a l’aire) en moviment mecànic microscòpic. És com un sismògraf on el moviment es tradueix en un dibuix. Aquí es transforma en so. Una ona intangible de pressió es transforma en un patró físic.
Tot són conversions d’energia mecànica, sense electricitat. Volum (fort/fluix) → profunditat de la ranura. To (agut/greu) → distància entre les ondulacions.
Sons aguts → vibracions ràpides → ondulacions més juntes a la ranura.
Sons greus → vibracions lentes → ondulacions més espaiades.
Sons forts, més fondària, al contrari dels sons fluixos.
Gravar so en medis clàssics
Al llarg dels anys, aquell fonògraf amb base física de cera o estany es va anar substituint per altres medis. Deu anys més tard que Edison mostrés el seu aparell, Berliner va proposar la gravació en un disc sòlid lateral, el gramòfon. Ja al segle XX van aparèixer les cintes electromagnètiques, els meravellosos i entranyables magnetòfons a casset. A l’era digital, han aparegut altres alternatives com els CD, mp3, etc., on el so es converteix en dades numèriques de zeros i uns per poder-los emmagatzemar en medis electrònics o òptics.
I més enllà …,
Em pregunto si per gravar o transmetre so sempre caldria un medi físic. Podria utilitzar-se un camp quàntic? Es tractaria de codificar el so a propietats del món subatòmic. Es gravaria el so en estats quàntics invisibles, amb la possibilitat de més fidelitat i densitat d’informació molt més grans. Aquí ho deixo.
