La memòria conscient, coneguda com a episòdica en el món científic, comença a partir dels 3-4 anys. L’hipocamp i altres zones del cervell on es consoliden els records, encara no estan madures per mantenir aquests records a llarg termini. El que tenim d’anterior, són sensacions o emocions. També es fixen hàbits, com caminar. Freud li va donar nom d’amnèsia infantil, al fet de no recordar experiències viscudes abans dels 2-3 anys.
A més a més, sense llenguatge, no podem guardar records organitzats que ens permetin explicar-los. A mesura que creixem, les connexions neuronals es van fent i refent, de manera que alguns records, simplement es perden. Això no vol dir que les primeres vivències passin desapercebudes, ja que sí que deixen una empremta emocional i poden determinar bona part de la personalitat adulta.
Guardar records en forma de fotografia no és suficient per ajudar a estructurar la memòria. Cal donar-los sentit narratiu. Llavors sí s’obtenen beneficis com l’autoestima, la resiliència, l’autonomia i les bones relacions.
En el cas dels infants adoptats, no poder accedir als primers records de la infància, pot tenir conseqüències negatives. Aquells “anys 
inexistents” que es van perdre, eren necessaris per construir una identitat. Aquell buit que no es pot omplir amb res posterior, fa que tinguin una sensació de discontinuïtat, de no saber ben bé qui són. Tot i això, no és un problema greu, però sí que és una espina que de tant en tant pot remoure la necessitat de voler saber més sobre el seu origen, la necessitat de pertinença a una història que es va dissoldre massa aviat i que els pot crear angoixes intermitents.
Quan hi ha records narrats, siguin realment recordats o construïts a partir de certa informació, els infants poden sentir que hi ha un temps passat que els pertany i al qual pertanyen. Els conforta i els proporciona autoestima. Poder relacionar-se amb altres persones adultes, alimenta la seguretat en un mateix. Per això en alguns casos, infants adoptats poden presentar dificultats per mantenir relacions o gestionar la por de l’abandonament.
Aquí, els progenitors adoptants poden ajudar amb el seu relat, encara que hi manquin fets que ningú pot conèixer concretament. La història de l’adopció és el fil conductor per millorar les relacions. I és important tenir un recull de vida compartida, els àlbums de fotos ben estructurats a partir de l’adopció, omple en certa manera el buit que els acompanya i els permetrà d’adaptar-se sense por a la vida nova que tenen.
Malalties que afecten la memòria
Sabem de malalties que porten a la pèrdua de memòria. Les més conegudes, l’Alzheimer i les demències senils. Però també n’hi ha de produïdes per deficiències alimentàries, com la vitamina B1, relacionada amb l’alcoholisme, que origina la síndrome de Korsakoff, que impedeix formar nous records, així com oblidar esdeveniments anteriors.
Altres causes poden ser malalties autoimmunes com l’encefalitis viral, traumatismes, estrès, depressions, trastorn bipolar, tumors, tractaments durs contra el càncer, etc.
Però també hi ha desordres per hipermnèsia, és a dir, recordar massa. És poc freqüent, però pot ser incapacitant per a la persona que el pateix. Estan relacionats en alguns casos, amb trastorns obsessius i depressió.
Què afavoreix la memòria?
Allò que sempre es recomana com a vida sana, una bona dieta, exercici, activitat 
mental diària, és a dir, mantenir-se aprenent, relacions socials, dormir bé i tenir una vida activa. Cuidar la narrativa personal: escriure, explicar històries familiars, compartir records. Això reforça el sentiment de continuïtat i la identitat.
De vegades hem sentit a parlar de la regressió infantil per hipnosi. És fiable? En alguns casos pot ajudar a recuperar records oblidats o petits detalls arxivats, però és freqüent que es creïn memòries falses.
Hi ha qui diu haver arribat a recordar el moment del naixement i que és molt angoixant. L’estat hipnòtic afavoreix la imaginació i la vivència subjectiva, però no garanteix cap exactitud històrica. Recordar literalment el naixement és impossible segons l’estat actual de la neurociència. El que sí que pot permetre la hipnosi és la recuperació de sensacions o narracions que poden tenir valor simbòlic o terapèutic.
Perdre la memòria pot semblar com quan un disc dur s’ha formatat, però en realitat és més aviat com si el sistema operatiu no pogués accedir als arxius, que segueixen dins el cervell.
Els records no desapareixen del tot
En moltes malalties neurodegeneratives, les connexions neuronals que permeten accedir als records es malmeten. Estímuls concrets (una cançó, una olor, un lloc), poden desbloquejar en alguns casos, records aparentment perduts. Això indica que, si més no, part de la memòria encara hi és.
La neurociència està investigant maneres d’estimular el cervell per recuperar accessos a la memòria, amb diferents mètodes com l’estimulació magnètica trans-cranial i corrents elèctrics febles aplicada a zones clau com l’hipocamp, la intel·ligència artificial aplicada a la lectura d’activitat cerebral …, per reconstruir patrons de records i teràpies farmacològiques, evitar la destrucció de connexions neuronals i fins i tot regenerar-les.
Encara que els records es perdin, les emocions associades poden continuar fixades. Per això una persona amb demència pot emocionar-se, somriure o relaxar-se amb una música o un gest conegut. Això suggereix que les capes profundes de la identitat encara hi són, i es podrien reactivar amb noves estratègies terapèutiques.
Hi ha esperança
La ciència del futur podria trobar maneres de recuperar aquesta clau, almenys parcialment, retornant fragments de vida a persones que semblaven haver-los perdut per sempre.