Acceptar una situació desagradable com a acceptable i convertir-la fins i tot en zona de confort, sona a bogeria, però és una reacció que més que mai, s’està “posant de moda” i cada vegada està més normalitzada.
Sempre adverteixo sobre la normalització, perquè entenc que la vida és tan meravellosa, misteriosa i sorprenent, que res hauria de ser considerat “normal”.
Hi ha diversos temes que porten a la creació d’aquest estat i aquí en parlo per sobre d’uns quants:
TDP – Trastorn depressiu persistent. Quan no s’acaba de sortir d’una depressió, que no és una gran depressió, s’acaba per acceptar la seva presència diàriament. Viure cansada, no tenir esperances o pensar que quan una oportunitat s’obre al teu camí, serà per anar a parar a un lloc pitjor. Rep el nom de distímia. Les persones amb aquest problema, senten que la tristesa persistent és una part natural de la seva vida. Incorporen un “així és com soc i no puc canviar” a la seva actitud de resignació. Han fet de la depressió la situació més còmoda per anar tirant. Han caigut a la trampa i no tenen forces per sortir-ne.
Però es pot sortir. No de cop i volta, és evident, però cal posar una mica de rebel·lia i dignitat per exigir que la confiança en un mateix torni a ser important. Saber-se mereixedor de felicitat i entomar les pròximes desil·lusions, perquè en vindran, d’una manera diferent, amb senzillesa, però amb determinació. No hi ha culpa, no hi ha màgia; això no obstant, s’ha de desterrar la idea que “és normal”.
La felicitat tampoc és una explosió constant d’eufòria. Tanmateix, és accessible.
Altres trampes les podem trobar en tipus de feines estressants. Aquestes persones que saben que la tensió els està fent mal, així i tot no són capaces d’aturar-se. Conscients del desgast emocional que pateixen, es mantenen en treballs que els exigeix massa esforç. Es demanen més del que poden fer, es boicotegen elles mateixes pensant que mai fan les coses prou bé.
Altres permeten l’autoritat invasiva dels que els envolten, siguin familiars o companys de feina o estudis. Admeten la normalitat en estar sotmesos a les seves opinions o més que això, les seves ordres. “Sempre ha estat així”, per què lluitar, doncs? Evitar el conflicte és més fàcil, però el resultat és la submissió. I la trampa és que volent estalviar-se malestar, viuen en constant neguit. Prefereixen renunciar als seus drets abans que iniciar una discussió.
També trobem la por de ser estimat o acceptat socialment. No arriscar-se a aprofundir en una relació perquè no es té seguretat de viure una nova decepció, és una defensa comuna, potser més entre la gent jove. Cal mantenir la vulnerabilitat davant els atacs. Defugir el risc fabricant-se una cuirassa no és la solució. Confiar en algú després d’haver estat ferits no és ingenuïtat, és saviesa. Jo ho resumeixo dient que no és qui ho dona tot qui es queda sense res, sinó aquell que no ho sap rebre.
Hi ha petits detalls que potser tenen la seva influència a construir un automatisme emocional, com menjar sempre el mateix, eludir els llocs nous, fer les mateixes activitats, acceptar el desordre …, la rutina rígida elimina riscos. L’autopercepció com a víctima constant i la conformitat amb el tedi diari, com si no hi hagués res més, és una temptació que ens duu a acceptar la mediocritat.
Sortir-ne implica desafiar, plantar cara, un gran esforç per superar el personatge que hem decidit representar. I no és recomanable fer-ho en solitari. L’exercici físic, la salut de la son, canvi d’hàbits, poden ser ajudes senzilles, però sempre és recomanable la consulta amb un especialista i saber des d’ara mateix, que hi ha solució. Cal distingir entre costum i senzillesa o serenitat.