Jo, Alonso Quijano, conegut com a cavaller amb el sobrenom de Quixot de la Manxa, que un dia vaig perdre el seny entre els llibres de cavalleries i el vaig retrobar a l’hora de morir, torno ara, de l’altra banda del temps, per veure si en aquest món resta encara algun bri de noblesa o honor entre els homes d’Espanya. Ai de mi! Ja no hi veig cavallers ni ideals, sinó gents de telenovel·la i xarxes socials que s’embriaguen de fum i vanitat!
Jo, que un dia vaig estimar Castella com s’estima la mare que ens dona el nom, no puc comprendre com d’aquella terra de camps oberts i vents sobris en neix avui l’afany de fer callar les altres. Quan era cavaller, m’enorgullia del parlar generós i dels costums sencers dels castellans; però ara, des d’aquest reialme d’ombres i records, veig amb dolor com els seus hereus confonen l’amor amb la imposició. ¿Com poden voler esborrar la llengua d’un poble, si fou justament un parlar —el del meu creador, Cervantes— el que donà fama i glòria universal a la seva pròpia pàtria? Potser han oblidat que les paraules, com les ànimes, no admeten presó.
Em diuen que volen encunyar moneda amb el rostre d’un mestre dels vents i de la pedra, un tal Antoni Gaudí, fill de Catalunya i artista diví que parlava amb la natura com si fos déu ell mateix. Però, valgui’m el cel, ¿no s’adonen els castellans, amos de tot i senyors de res, que aquell home fou perseguit pel mateix motiu que encara perseguiu, per parlar la llengua de la seva terra? ¿Com gosen ara vestir-se amb la glòria d’aquell a qui volgueren emmudir?
I no estic sol en aquest meu parlar. Ací, al meu costat, seu el mestre Gaudí, esperit de mans de llum, que amb cor ferit contempla l’afronta dels qui volen encunyar el seu rostre per fer-ne símbol d’un imperi que mai fou seu. El veig alçar-s, i rebutjar amb l’ànima tota pretensió de castellanitzar la seva essència. “No hi ha moneda prou grossa —em diu— que compri la llibertat d’un poble ni la veu d’un artista.”
En temps passats les meves llançades foren contra molins que prenia per gegants; avui, si tingués el meu estimat cavall Rocinant al meu costat, el faria galopar contra els veritables gegants: la supèrbia, la ignorància i la catalanofòbia que encara imperen. Es diuen hereus de cavallers, però obliden que l’honor no s’imposa, es mereix. I que no es pot ser noble si es menysprea un poble per estimar el que és seu.
Ai, Espanya! Ja no et reconec. De la follia dels teus reis passàrem a la crueltat dels teus dictadors, d’un Franco que desfeu repúbliques i vides amb mà de ferro i ànima de pedra, aliant-se amb els botxins d’Europa per silenciar el que era lliure. Volgué destruir la cultura catalana com qui encén foc al bosc, pensant que el fum li donaria claror.
Si encara m’escolta algú entre les tombes de la raó, li diré que no és la conquesta ni la moneda el que fa gran un poble, sinó la justícia i el respecte. Car el veritable cavaller no subjuga, sinó que defensa fins i tot aquell que no parla com ell.
I així us dic: que l’esperit de la cavalleria viu allà on batega un cor mereixedor de justícia, i que, mentre hi hagi catalans que parlin la seva llengua i honorin la seva memòria, cap moneda podrà comprar la seva dignitat.
