El 29 de desembre vaig donar per acabat i revisat el meu segon llibre. Dos anys de treure el cap a la física quàntica. I encara es manté pudorosament misteriosa. Alguna cosa he pogut entendre millor. Si més no, aquesta és la sensació que tinc, ja que al principi, l’esoterisme que hi ha a les xarxes era una temptació molt gran que res té a veure amb la “possible” realitat que vivim.
Ha estat un viatge per la filosofia, la pseudociència, el raonament, la decepció i la meravella dels dubtes i especulacions. Evidentment, també per les innovadores lleis d’aquesta ciència. Però aquest periple no s’acaba. Queda molt per elucubrar i descobrir, i això és precisament, el que el fa tan seductor.
He descobert personatges extraordinaris i paisatges exòtics dins l’univers invisible de la física quàntica: el col·lapse de la funció d’ona, l’estat dual de la matèria, la misteriosa superposició quàntica, la frontera de la decoherència. He topat amb les mides de Planck, on l’espai i el temps deixen de ser continus, i amb el teixit d’un espai-temps que pot vibrar com un instrument còsmic segons la teoria de cordes. També m’he endinsat en la teoria de camps quàntics, on les partícules no són sinó excitacions d’un oceà d’energia, i en la gairebé inabastable classificació del món elemental que la humanitat ha aconseguit desxifrar fins ara. En aquest viatge, cada concepte revela una nova manera d’entendre la realitat mateixa, teletransportant-me del món microscòpic de les partícules a l’espai incommensurable dels forats negres.
Ha estat un camí feixuc i ara només queda esperar que els llibres físics arribin a casa per “col·lapsar” per fi en matèria les meves idees. No me’n puc estar de fer l’anunci previ, amb l’esperança que aquest nou any 2026 em portarà un Sant Jordi diferent i aventurer.
I ara … continuo amb un nou escrit que tinc a mitges. Aquest cop serà una novel·la de ficció. Amb més calma, espero!