Imagina’t que maten el teu pare o la teva mare per pensar diferent. I després tothom se n’oblida.
La memòria històrica és una condició necessària perquè les societats no tornin a caure en errors passats. Sense consciència del que s’ha viscut, repressió, violència, injustícia, persecucions, els mecanismes que ho van permetre poden tornar a imposar-se amb facilitat i el més perillós, ben amagats amb pell d’ovella sobre el llop despietat.
La joventut espanyola, gràcies al sistema educatiu cada dia més permissiu i l’absència de polítiques públiques de memòria, no té ni records objectius dels seus pares i avis, ni tan sols una memòria pròpia sòlida. El relat col·lectiu s’ha anat diluint fins a quedar reduït, en molts casos, a influenciadors, continguts efímers i dinàmiques de xarxes socials, on el passat no té valor ni context.
És evident que hi ha molts joves ben preparats, amb memòria històrica i pensament crític. Però no es manifesten amb constància i presència als carrers, a diferència dels joves dels anys cinquanta i seixanta, que vam recollir el testimoni dels recents fets de la guerra civil, i sortíem a reivindicar llibertat i justícia. Avui aquest capital crític tan important i necessari resta invisible. Cal recordar que fins l’any 1995, a Espanya no es va abolir completament la pena de mort.
Als carrers de Catalunya hi ha petites plaques commemoratives amb els noms de víctimes del franquisme que gairebé ningú coneix. Cada placa representa una família trencada. I només són una petita part de totes les que hi hauria d’haver. Sovint, quan es refà una vorera, aquest record desapareix físicament.
Europa va castigar Hitler i Mussolini, però va permetre que Franco governés durant quaranta anys sense rendir comptes.
No és estrany que, a Espanya com a altres llocs del món, molt jovent hagi crescut en un bressol de cotó fluix, aliè als sacrificis i els passats tràgics que van fer possible aquest benestar. Aquesta desconnexió ha generat persones més fràgils i impassibles, menys preparades per detectar els perills 
reals quan es presenten amb formes noves.
Quan una societat perd els referents del que va passar, quan es va callar o es va mirar cap a una altra banda, el “no passa res” deixa de ser ingenu i esdevé perillós. Sota lemes com “no exageris” o “no facis entrar en pànic”, s’ha permès l’entrada al poder de figures que, si no són psicòpates, poc els falta.
Mentrestant, la majoria de les esquerres actuals continuen aigualint la gravetat del que passa i, puntualment, es mostren escandalitzades com si no hi tinguessin res a veure. Però si es grata una mica, els seus silencis les fan tan responsables com els extremistes de dreta amb els seus altaveus.