Ens desfan el país als nassos i ho acceptem en silenci. El que està passant a Catalunya no és només indignant. Fa fàstic. I no només per la mesquinesa dels polítics que governen (el senyor “Isla” el primer), sinó per la nostra passivitat col·lectiva mentre ens van esmicolant la terra.
Fa anys que presenciem anestesiats una destrucció lenta però sistemàtica del nostre futur i dels nostres fills i filles. A l’esquerra tot li està bé i mentrestant la dreta va foradant la nació. Ja semblem un formatge de Gruyère i cada cop queda menys substància.
I sí, cal dir noms. Aquest és també el resultat directe de la rendició política. El preu del pactisme estèril d’en Junqueras, el preu del joc tàctil infantil d’en Puigdemont i el dels bloquejos permanents per les rebequeries de la CUP. Tots, sense excepció, per acció o per omissió, han contribuït a normalitzar el desmantellament de Catalunya. Uns pactant-ho tot a Madrid a canvi de res, negociant engrunes. D’altres venent èpica buida.
Les dades són demolidores. Milers de joves catalans, formats, qualificats, amb talent, marxen a l’estranger perquè aquí no hi troben futur. És un èxode constant. Gent preparada que el país ha educat i que després expulsa per manca d’oportunitats, d’indústria, de recerca i de projecte. Catalunya expulsa el seu capital humà mentre renuncia a competir en el coneixement, la ciència i la indústria. Això no és mala sort: és deliberat.
I a més a més, ens imposen un model econòmic que renuncia al coneixement i es basa en sectors de precarietat estructural i una immigració gestionada sense polítiques serioses d’integració lingüística, educativa i cívica.
És una maniobra d’Estat, executada amb el consentiment, i fins i tot amb l’entusiasme, dels nostres mateixos governants. Mentre se’ns ven fum en forma de plans cosmètics per atraure talent internacional, s’ataca per sota l’educació, es rebaixa el nivell de les ciències, es 
destrueix el sistema i es posa el futur del jovent català en mans d’un model pensat perquè Catalunya no prosperi. Una maniobra calculada que no vol una Catalunya forta ni cohesionada.
I encara hi ha qui diu “no passa res”. Doncs passa. I és greu. Això no pot continuar així. O reaccionem, o assumim que el futur serà decidit definitivament des de fora. Mobilitzar-se ja no és una opció ideològica: és una necessitat de supervivència col·lectiva. Sense pressió social, sense exigència política, sense una ciutadania que es bellugui, Catalunya continuarà empobrint-se, perdent talent, llengua i capacitat de decidir.
Ens estan robant el país i nosaltres mirem cap a una altra banda. Es destrueix el sistema educatiu des de dins, es rebaixa el nivell de les ciències, es buida la universitat de catalans i es condemna el jovent a ser mà d’obra barata o emigrant. Això no és incompetència: és submissió.
Mobilitzar-se ja no és una opció ideològica. És una qüestió de supervivència col·lectiva. Sense pressió popular, sense conflicte democràtic, sense una ciutadania activa i organitzada, Catalunya continuarà sent un territori que exporta talent i importa precarietat.
Cal tornar a ocupar l’espai públic, cal exigir responsabilitats, cal castigar políticament qui col·labora amb el desmantellament del país, cal defensar l’educació, la llengua, el talent i el futur amb fets, no amb discursos.
A partir d’ara, qui calla, consent.