Si no fos pels catalans, ja seríem independents

Aquesta frase l’he escoltada avui mentre xerrava amb un company: “si no fos pels catalans, ja seríem independents.” No perquè el país no tingui prou gent disposada a defensar-lo, sinó perquè una part del catalanisme ha confós respecte amb renúncia, i convivència amb resignació i silenci.

Aquí hi ha una paradoxa que cal dir sense por: molts dels qui vam créixer etiquetats com a xarnegos hem estat, i som, més clars, més ferms i més decidits a defensar la llengua i el país que molts catalans de soca-rel atrapats en un “mea culpa” etern. I vull que consti que mai he sentit aquesta paraula com un insult, sinó com una classificació històrica. No cal fer drama. La identitat catalana no s’ha mantingut malgrat els xarnegos, sinó gràcies a molts d’ells.

I tampoc el català s’ha mantingut viu gràcies a les institucions, sinó malgrat elles. No ha estat el govern qui ha integrat, ni qui ha garantit l’ús normal de la llengua, ni qui ha fet entendre als nouvinguts que viure aquí implica respectar una cultura i una manera de viure. Això ho ha fet la gent, des de baix, sense permís i sense excuses. Parlar català no hauria de ser un acte heroic ni una provocació: és un dret bàsic. I exigir ser atesos en català a les institucions, a la sanitat, a l’escola, als pavellons d’esports o a les escoles, instituts i universitats, no és imposar res, és defensar la normalitat d’un país.

Cal trencar el mite del multiculturalisme naïf que diu que tota diferència s’integra sola. Franco era directe: prohibia, castigava, eliminava. Sabies on estaves i què et podia passar. I a la vegada encoratjava per enfrontar-s’hi. El problema actual és més subtil, i per això és més perillós: el català “és tolerat”, però sotmès a una erosió constant, lenta, que passa gairebé sense que t’adonis. No és agressió oberta, sinó dilució. Potser et donen la raó quan demanes respecte per parlar català, però alhora les polítiques, els pressupostos i la presència social del català són minses. Això, a llarg termini, corca la cultura i l’autoestima col·lectiva, més efectivament que un atac brutal, perquè crea conformisme i resignació.

El problema no és la immigració, ni l’origen, ni les etiquetes. El problema és la renúncia política. Governs que s’omplen la boca de llibertat, comprensió i drets, però que només defensen els drets dels de fora mentre abandonen la llengua pròpia, devaluen l’economia, destrossen l’accés a l’habitatge, fan fora els nostres joves mentre acullen gent sense preparació (a qui ni tan sols, no exigeixen, ni ajuden a preparar-se), empitjoren els serveis públics i la sanitat i enfronten la societat. No integren, no exigeixen, no lideren. I això no és casual: és una decisió, una estratègia ben calculada.

Per això cal dir-ho clar: no podem esperar res dels líders actuals. RES. Han demostrat que no volen, no saben o no s’atreveixen. I quan això passa, l’única sortida no és insistir, sinó fabricar-ne de nous. No més partits, no més sigles, no més estructures buides. Persones que s’alcin des de les segones files, amb voluntat, amb compromís i amb una idea molt simple: signar un contracte polític amb el poble amb un únic objectiu verificable: aconseguir la independència.

Perquè la independència no és un caprici d’identitat, ni una victòria simbòlica. És una necessitat pràctica. I és incomprensible que qui viu aquí, treballa aquí i pateix el menyspreu sistemàtic de l’Estat espanyol, no vegi que la independència li convé al cent per cent. No només als pocs catalans “de tota la vida”, sinó a tothom que vol viure en un país que respecti la seva gent, la seva llengua i el seu futur.

El país ha de tirar endavant i no ho farà esperant permís dels seus líders caducs. Ho farà quan la gent assumeixi que el compromís no es delega, i que la llibertat no s’implora: s’organitza, s’exigeix i es construeix.

Si heu arribat fins aquí i us ha agradat, si us plau premeu les estrelles de valoració i sobretot feu-me difusió entre els vostres contactes. Moltes gràcies.