Vull diferenciar entre mediocritat i mitjania. Primer anem pels fantasmes mediocres que estan creixent exponencialment.
Perquè els fantasmes existeixen. Són impostors que es mantenen per la inèrcia del seu teatre i la por col·lectiva a trencar el mite, fins que un crit destapa la realitat. Són líders o estrelles aparents que triomfen no pel talent real, sinó per una il·lusió sostinguda: carisma superficial, propaganda enganyosa i un seguici que projecta “fe” en ells, amb un efecte d’anestèsia social.
Quan per intuïció detectes el “teatre” que està fent, que no quadra amb el talent al seu voltant, és el teu impuls intern alertant-te d’un desordre entre imatge i realitat, però el grup ho reforça amb un silenci col·lectiu. Tothom sent el mateix, però calla per por al ridícul o l’atac; és com l’emperador despullat d’Andersen, on cal un infant per dir la veritat òbvia. O potser pensen, “és una sensació meva, si no fos real, no hi hauria tanta gent seguint-lo.”
Aquí entra en joc l’adulació col·lectiva del més ignorant per oportunisme i l’efecte espectador o de conformisme social. De vegades, la gent intueix la farsa, però calla per por de ser l’únic que ho pensa; és més còmode seguir la multitud que idolatra el “fantasma” i esperar que algú el desemmascari. Com els cortesans al voltant del rei nu. És una fe cega i sostinguda per l’ambició o la por al rebuig.
Quan la bombolla esclata o s’alça la primera veu, són els que hi troben més evidències que allò no podia ser. Llavors, poden passar dues coses: que el mite s’ensorri (i surt l’onada de “jo ja ho sabia”), o s’ataqui el missatger (per preservar l’estabilitat del grup).
Hi ha estudis sobre aquest fenomen social. Un d’ells és l’efecte Dunning-Kruger, o ceguesa del mediocre, que estudia l’evolució de l’autoconeixement en competències. És a dir, quina confiança es té en un mateix, segons el que creu saber. El més ignorant, sovint es creu savi. Quan comença a il·lustrar-se s’adona que en realitat ara que en sap més, se sent més insegur. I si arriba a convertir-se en expert, sovint subestima el seu talent perquè dona per fet que tothom sap el que ell sap. No crida els seus coneixements o èxits al món perquè no li cal: ja no busca validació. També pot ser perquè es tanca en cercles d’experts on tothom està al seu nivell, així que se sent “normal” entre ells, no superior.
El temps acaba demostrant la veritat perquè el talent real perdura, mentre els fantasmes fallen quan cal lliurar resultats eficients, no només espectacle. El problema és que cada cop més, es reforcen aquests personatges que arriben al poder i aquest temps que triga la turba que segueix l’ídol de peus de fang, és molt valuós i escombra molts talents veritables que haguessin pogut aportar grans millores.
El principi de Peter explica una altra visió. En aquest cas, el fet que una persona tingui bones habilitats per fer una feina i vagi ascendint, per justícia, fins a arribar a una feina que no és la que fa bé, però que és de gestió, de gerència, de cap de grup. Allí té el reconeixement que hauria d’haver tingut en el seu lloc original, però no sap ser bon líder. Per això és important també saber valorar el nivell intermedi. Es tracta del bon treballador mal promocionat. El bon obrer al tron gerencial obeeix els seus hàbits, no mana. Hi hauria d’haver una bona promoció horitzontal.
He descobert també el mite de Procustes o Damast. Era un hostaler grec que “oferia” allotjament als viatgers. Els obligava a jeure en un llit de ferro: als baixos els estirava fins a trencar-los i als alts els tallava els peus. Tenia en realitat dos llits, un massa llarg i l’altre massa curt. Teseu el va vèncer aplicant-li la mateixa recepta. Això il·lustra quan un incompetent arriba a un alt càrrec i s’encarrega d’estirar cames o tallar-les per tal de no tenir competència i mantenir-se al lloc. Com a exemples tenim uns quants polítics que ho practiquen.
És a dir, hauríem de buscar solucions per evitar aquests fets que poden ser catastròfics des del punt de vista professional, artístic o polític. Nomenaments temporals amb anàlisis de rendiment clars, promoció horitzontal per experts, i una bona educació que ens ensenyi a calibrar-nos a nosaltres mateixos i als altres.
I ara podem anar a la mitjania, que és diferent i saludable.
Tothom té dret a viure de les seves habilitats encara que no siguin de nivell expert. És a dir, si t’agrada cantar i ho fas prou bé per gaudir-ne, per què no fer-ho? Per què llavors ens exigim ser Maria Callas? No cal. Evidentment, tampoc cal demanar, com hem vist abans, l’Òscar al/a la millor cantant, però no tinguem l’hàbit de desqualificar-nos. Hi ha lloc per a la passió de mig grau. Amb humilitat, però amb il·lusió. Aquest és el talent sostenible que ningú hauria de retallar. No ens quedem
al mig de la gràfica de Dunning-Kruger.
La pel·lícula Florence Foster Jenkins, protagonitzada per Meryl Streep, és il·lustrativa del que vull dir. Pots sentir llàstima per Florence o te’n pots riure si no tens sensibilitat, però també pots sentir admiració per la seva valentia i la seva entrega.
Si heu arribat fins aquí i us ha agradat, si us plau premeu les estrelles de valoració i sobretot feu-me difusió entre els vostres contactes. Moltes gràcies.