Ja hem demostrat per activa i per passiva quina classe de gent som. Queda clar que no tenim res a veure amb la majoria d’espanyols que encara consideren el PP com el millor partit polític per governar.
Català és tot aquell que viu i estima Catalunya, nascut o no a terres catalanes, encara que tingui llaços amb un altre país i senti que l’ànima li pertany a dos llocs.
Haver d’emigrar de la teva terra és dur, però marxar amb aquesta rancúnia cap a una altra terra que t’acull i culpar-la de la teva desgràcia, és un acte mesquí. I culpar una nació que prospera, perquè allà on vius es limiten a dir que no hi ha recursos i esperen que l’ajuda vingui de fora, és menyspreable, originat en l’enveja.
La majoria d’immigrants arribats aquí, van deixar de banda aquest neguit i s’han trobat a gust i ara surten als carrers demanant justícia i democràcia. Però encara en queden de ressentits que fan mal. I d’altres que sense conèixer-nos ens consideren la font dels seus problemes i no es plantegen mai poder estar equivocats. Ens tracten com a colons, súbdits seus.
Queda clar que a Espanya hi ha una dictadura amb màscara demòcrata, tant concentrada en la venjança i l’imperialisme, que ja se li ha caigut.
Si demanant diàleg, si demanant adaptació de l’Estatut, si demanant fer un referèndum per decidir el nostre futur, la resposta ha estat sempre un aspre NO, si manifestant-nos pacíficament, si oferint flors a la policia, fent de la reacció a la tirania un concert, obrint els col·legis per seguir amb les activitats culturals fins i tot de nit i tantes altres idees meravelloses que la gent no para de tenir, per defensar el dret a vot, no aconseguim que Espanya reaccioni i deixi de seguir inventant mentides,
no us amoïneu. Encara queden recursos. De festa en festa, aconseguirem el que volem. Perquè si és així com estimen a qui consideren part del seu país, no volem saber res més d’ells. “Ens han obligat a fer el que no volíem fer”, que diria algun.
Que som el poble, que som nosaltres que dediquem temps del nostre dia a dia per implicar-nos fins al coll amb les mostres de disconformitat, pacíficament, que seguim celebrant la nostra victòria lenta, però victòria al cap i a la fi.
I el món ens mira. Ara sí! El món es queda bocabadat de veure com som capaços de doblegar els dèspotes sense aixecar la mà. De veure que a Espanya hi ha un munt de partits polítics dividits i corruptes, que només són capaços d’unir-se per destruir la nació catalana.
Així és que TROBAREM LA MANERA de desfer els nusos que Franco va deixar. Queda clar, Catalunya és diferent i ja no vol estar sotmesa.