Se sent de lluny, tremola el terra i de cop, quan penses que encara falta, el brugit se t’empassa i tots cridem i saltem. Les senyeres al vent, l’exigència d’un poble que clama llibertat.
Va ser molt commovedor, colpidor, trasbalsador, ja no trobo sinònims.
Però va ser en clau de festa.
Els valents tornen a plantar-se a la plaça Sant Jaume. Tornen a ser pocs. Es comprometen a no bellugar-se fins que tinguem el que vàrem votar. Un estat independent. Però aquest cop tenen el recolzament del President Torra. Hem d’omplir la plaça, els hem de portar aliments, mantes, màrfegues, pissarres, estris d’oficina!
Aprecio el seu propòsit i respecto la seva decisió. Crec que molta gent ho fa. Però ens quedem a casa. Per què? Fa temps que vaig descobrir el valor de tenir el do del poder de convocatòria. No tothom el té.
Parlant amb algun d’ells quan estaven a plaça de Catalunya, entre broma i preocupació, sobre el fet de la manca de lideratge, una dona va comentar que no tenia fusta de cap, però que si calgués algú que s’arrisqués a anar a la presó, potser ella podria fer-ho.
Li van respondre, que no només calia arriscar-se a anar a la presó, que també calia tenir carisma. Doncs bé, potser que això del carisme s’ho haurien de repassar, ja que per molt valents que siguin i per molt compromís que aportin, està demostrat que si les ordres no vénen de més amunt, el poble no belluga.
Ens fan ballar sardanes, brincar ordenadament, guardar silenci, anar a votar arriscant-se a rebre clatellots,…i sí, de tant en tant surten iniciatives directes del poble, com anar a Brussel·les, Foreign Friends, fer els cims i moltes i benvolgudes idees que no paren de brotar aquí i allà. Tan imprescindibles, tan solidàries, però tan poc valorades, com la de plantar-se a la plaça Sant Jaume.
Totes les iniciatives són necessàries. Jo no estic en contra de portar el llaç com altres que en fan escarni. A mi em semblen bé totes aquestes activitats perquè mantenen la brasa del foc, que d’altra manera ja seria apagat. I per a prova, un gran botó ahir, 11 de setembre de 2018.
Però és evident que les propostes, han de venir d’entitats assentades, per molt que hagin nascut a la imaginació del poble. Són els únics que ens aglomeren i això és molt important.
Així que com a conclusió, crec que en allò que s’hauria de treballar és en tenir un ÚNIC AQUÍ I ARA, per fer una acció contundent de desobediència. Per això, tant si són de Despertem la República, com si són de la resistència o de l’esperit 1 d’octubre, s’ha de plantejar una acció possible a nivel d’un milió de persones.
Per què no organitzar l’aturada del país en grups de 50.000? Torns, avituallament, xarxa d’informació i reclutament. Però això per molt que ho anem dient des del poble, ha d’arribar amunt. Totes aquestes petites organitzacions que soles no abasten suficient ressò, podrien unir-se per reclamar a les que sí funcionen a nivell de nació, per tal de fer l’acció final i definitiva que ens falta.