Després d’un curs sencer al Departament d’Ensenyament, surfejant amb alumnes de 4t d’ESO, vivint les mancances de material i instal·lacions i sorprenent-me del nivell de les proves de competències bàsiques, no puc sinó comentar-ho tot una mica.
El col·lectiu dels professors de secundària, que és el que conec més, té com tot alguns punts negatius, però realment, jo no els he trobat. Sé que existeixen professors que no hi posen tot l’interès, però no ha estat el meu cas, ja que he viscut dins d’un equip col·laborador, progressista i entusiasta.
Una altra cosa és veure com ens aboquen a passar cursos a alumnes mal preparats. No tenim recursos per poder admetre’ls de nou i fer-los repetir o per tractar-los individualment, que és el que requereixen. Perquè quan entres a una classe i et trobes cinc alumnes que te la boicotegen, la solució és ajudar-los un a un. Ara per ara, una utopia, però no és res impossible.
Si seguim en aquesta línia, no descarto entrar en una segona edat mitjana, una segona edat de la foscor, ja que és molt trist descobrir que molts (no tots, és clar, però cada vegada n’hi ha menys), nois i noies entre 15 i 16 anys, siguin incapaços d’expressar-se, de llegir un text i entendre’l, de resumir, de trobar informació, de deduir, de sentir curiositat.
Quina solució tenim? Cal redreçar les coses des de primària. Potser no cal tenir un gran nivell de coneixements, però és important valorar i cultivar la curiositat, la capacitat d’autonomia i el respecte, des del primer de primària. I si no s’assoleix, cal assumir que s’ha de repetir curs.
Esborrem dels nostres judicis la intolerància a aprendre com cal. Vull dir, què més té si un alumne necessita dos anys per assimilar certs conceptes, si al final els té?
No hem de catalogar ningú pel seu ritme d’aprenentatge, però hem de proporcionar l’ajut necessari perquè els nostres alumnes tinguin la fortalesa d’avançar i el desig de fer-ho millor.
Cal reformar l’ensenyament i de manera urgent. Per fer-ho, també ens cal que les famílies funcionin i que entenguin que EDUCACIÓ I ENSENYAMENT van de la mà, però no són el mateix. L’educació es rep a casa, perquè després es pugui gaudir de l’ensenyament. Si la primera no aconsegueix transmetre el respecte necessari, la il·lusió i el saber estar, la segona no podrà fer créixer els coneixements.
L’autoritat no està renyida amb la llibertat. La disciplina no està renyida amb la diversió. L’escola no és un lloc dolent com quasi sempre es ven en els medis de comunicació.
Repeteixo, si deixem que els nois i noies de l’ensenyament obligatori entrin al món laboral amb nivells tan baixos de cultura i interessos tan materialistes, ens estem abocant a viure un nou període de foscor intel·lectual. Cal recuperar el valor, l’ètica, la solidaritat, la tolerància, l’entusiasme i la dedicació als oficis per vocació. Jo crec que amb una edat mitjana, ja n’hi ha prou. Hauríem d’haver après.