Europa fa dècades que es presenta al món com un projecte de pau, cooperació i prosperitat compartida. Però sota aquest discurs, sovint hi batega una realitat incòmoda: les nacions sense estat continuen invisibilitzades, subordinades a estructures que no han escollit i obligades a encaixar en fronteres traçades no per voluntat pròpia, sinó per imposicions històriques violentes.
El problema no són les fronteres en si. Les fronteres poden ser límits administratius, referents geogràfics, fins i tot espais de trobada. El problema és quan aquestes fronteres esdevenen murs que separen, jerarquitzen i impedeixen que cada comunitat pugui gestionar el seu destí. Europa ha dit en diverses ocasions que li preocupa que apareguin més estats independents. Però no entenen que les fronteres no han de dividir; poden servir per distingir sense trencar, per reconèixer sense oprimir.
Cal dir-ho clar: Europa només serà plenament plural el dia que reconegui totes les seves nacions, també aquelles que no disposen d’estat propi. Catalunya, Escòcia, Flandes, Còrsega, el País Basc i tantes altres nacions que tenen llengua, cultura, història i voluntat política pròpia, però encara se les manté dins d’un marc estatal que sovint actua més com a gàbia que com a casa comuna. Ja n’hi ha prou d’una Europa que tolera les colònies interiors, que mira cap a una altra banda davant la negació de drets bàsics com l’autodeterminació, i que accepta que algunes llengües i cultures siguin tractades com a ornaments folklòrics en lloc de com a fonaments vius d’identitat.
Les aliances internacionals es poden teixir sense haver d’anul·lar identitats. Una veritable Europa de les Nacions —on cadascuna sigui lliure per triar el seu camí— permetria una col·laboració més honesta, sense els recels i tensions que provoquen les imposicions. Noves fronteres administratives no serien el final d’Europa, sinó l’inici d’una Europa més justa, més coherent i més eficient: un espai on tothom estaria al lloc que ha escollit ser, no al que li han imposat.
El segle XXI demana superar el vici antic de l’imperialisme. No és temps de capitals que ho controlin tot ni d’estats que s’aferrin a unitats fictícies per por de perdre poder. És temps d’escoltar, de reconèixer i de respectar. La veritable unitat d’Europa no neixerà d’esborrar les diferències, sinó de celebrar-les i garantir que cada nació és lliure de decidir com vol viure i amb qui vol col·laborar.
Europa amb fronteres? Sí. Però sense murs ni cadenes. Amb la llibertat de construir plegats des de la diversitat, sense que ningú hagi de renunciar a ser qui és. Més fraccionat no és més feble, sinó que és més representatiu, més just i més estable.