Mao Tse Tung va creure que ajudaria els seus agricultors exterminant els pardals que es menjaven part del gra que sembraven. Sabent com són els xinesos, de conscienciosos, s’hi van posar de valent i en poc temps havien acabat amb els ocells. El que no sabien, és que havien mogut una peça del dòmino que provocaria una tragèdia ecològica que acabaria amb la mort de molta gent.
Els pardals es menjaven part del gra, sí, però també eren els depredadors naturals dels insectes que devastaven els camps. Així que aquests van desaparèixer, les plagues es van encebar amb les collites i no en van deixar prou, provocant una temporada de fam que es va cobrar moltes vides.
Hem de tenir clar que formem part d’un engranatge sofisticat i sensible. Treure una peça pot destruir tota la maquinària.
Les abelles
Insectes pol·linitzadors que són la base de la nostra alimentació, i la seva desaparició podria provocar un col·lapse agrícola. També és la Xina protagonista d’una nova activitat. S’està començant a fer servir la 
pol·linització manual, que no és pas una tradició, sinó una necessitat. Ningú es dedica a pol·linitzar cap camp d’arbres fruiters si hi ha prou abelles. Tot ha vingut per l’excessiu ús de pesticides i la pràctica de monocultius que han provocat l’eliminació dels hàbitats naturals d’aquests i altres insectes. I donat que encara que poguessin importar ruscos d’altres zones on encara en queden, es tornarien a trobar que en contacte amb els químics que fan servir, moririen igualment.
Els sistemes microbians del sòl regulen la fertilitat i el cicle del carboni. El seu deteriorament per pesticides i contaminació ens deixa terres cada vegada menys productives. Però som tan arrogants que creiem que podem manipular la natura per als nostres capricis. No fem sinó obrir la porta a conseqüències desconegudes i fora de control. Perquè és fàcil trencar l’equilibri, però tornar-lo a construir pot costar centenars d’anys o fins i tot ser irreversible.
La Terra no ens necessita i buscarà el seu equilibri amb nosaltres o sense, per això hauríem de ser humils i entendre que estem arribant al límit de la seva “paciència“.
L’acidificació i l’escalfament dels oceans és un fet. D’on ve la major part de l’oxigen de la Terra? Del fons marí. Concretament del fitoplàncton marí. Són organismes microscòpics que fan la fotosíntesi, com les plantes terrestres i, per tant, alliberen oxigen. Se sap que poden generar entre el 50 i el 80% de tot l’oxigen del planeta, superant així la contribució de la vegetació terrestre.
Encepegant a la mateixa pedra
El cas dels pardals de Mao ens ensenya que no hi ha elements inútils en 
aquest trencaclosques ecològic que ha creat la Terra. I ara què fem? Doncs deixar d’encepegar a la mateixa pedra. No només donar l’alarma, sinó buscar solucions. Cal plantejar-se passar a l’acció amb una agricultura respectuosa, utilitzant mètodes regeneratius, agroecologia i producció de proximitat. Tornar a cuidar el sòl i entendre’l com un organisme viu.
Per això ens cal una educació ambiental, per incloure en les escoles la comprensió d’aquests equilibris i donar valor al treball de la pagesia. Cal trencar l’abús del malbaratament. És necessari un canvi cultural i aprendre a valorar el que mengem, d’on surt i quanta feina hi ha darrere.
S’ha de tornar a valorar la vida rural: no tothom ha de viure d’una pantalla, d’un despatx, d’una oficina. La pagesia i les feines del camp poden ser una sortida digna per a molts joves, una manera d’assegurar el futur alimentari i tornar a connectar amb la natura.
Potser no ens és necessari inventar més tecnologies amb la intenció de controlar el món. Potser hem de recordar que els nostres avis estimaven la terra i la treballaven amb respecte. Cuidar la Terra, és cuidar-nos.