No és obediència, és organització

Hi ha una paraula que ha caigut en desgràcia: disciplina. Només de sentir-la, alguns pares i mestres es posen a la defensiva, com si fos sinònim d’autoritarisme o repressió. I així ens va. Les aules s’han convertit en terrenys on costa fer-se escoltar, on el “no vull” pesa més que el “necessitem fer-ho així”. El respecte ha estat substituït per una mena de llibertat sense rumb.

El resultat? Infants que decideixen si volen o no atendre classe, adolescents que confonen rebel·lia amb mala educació, i adults desbordats intentant justificar-ho tot amb un “són nens”. Però el problema no és escollir entre obediència i llibertat, és entendre que es tracta d’organització.

No parlem d’obediència cega ni de submissió a l’autoritat, sinó de respecte als espais comuns, als temps dels altres, i a l’ordre necessari perquè tothom pugui aprendre i créixer.

La llibertat sense estructura acaba convertint-se en caos, i el caos és el pitjor enemic de la llibertat real.

Antigament, la rebel·lia era un gest d’autonomia intel·lectual: qüestionar el sistema, demanar més democràcia, reclamar justícia. Avui, però, sembla que aquesta energia s’ha traslladat a un terreny més primari, més reactiu: el de negar-se a escoltar, a atendre, a participar de les normes mínimes de convivència.

L’esperit crític s’ha confós amb la desobediència per la desobediència, i així es perd el sentit profund de la paraula “educar”, que és conduir i ajudar a créixer.

Els infants necessiten saber què poden fer, quan, i per què. Els calen adults que els marquin camins. La infància és el temps de construir les bases per ser lliures amb criteri. Educar implica dir no, implica frustració, implica esforç.

Educar implica establir un marc, sense imposar, però per ordenar. Sense aquest marc, no hi ha aprenentatge possible. No es pot construir res sòlid si cadascú fa el que vol, quan vol, sense tenir en compte els altres. La vida mateixa és organització: els horaris, les paraules que ens permeten entendre’ns, les regles del joc que fan possible la convivència.

Potser si deixem de parlar d’obediència, paraula que desperta recels, i comencem a parlar d’organització, podrem trencar el fals dilema entre llibertat i disciplina. Perquè organitzar-se no és renunciar a la llibertat, és fer-la viable. I això, tant a casa com a l’escola, és el primer pas per formar persones lliures, responsables i capaces de viure en comunitat.

No és autoritat, és coherència. No és obediència, és organització.