Per circumstàncies personals, darrerament m’he plantejat el tema del racisme contra el poble gitano. No és un racisme nou. Està normalitzat i sovint no es reconeix. Em sembla necessari parlar-ne, reivindicar la història gitana, reconèixer les seves aportacions i, sobretot, recordar que els gitanos formen part viva de la cultura catalana.
Tampoc és un racisme “exòtic” o llunyà i ens afecta com societat i com a cultura compartida. Reconèixer la seva història, valorar les seves aportacions i combatre la discriminació no és només un gest de justícia, és una manera de construir una Catalunya més diversa i humana.
Els estudis lingüístics demostren que la llengua romaní està relacionada amb el sànscrit i altres llengües indoàries (hindi, urdú), per tant, es creu que el seu origen ve de l’Índia. Es creu que varen migrar fa uns mil anys i part de la població va entrar a Europa a través de Pèrsia i altres zones orientals.
Amb el temps, el romaní es va modificar incloent moltes paraules d’altres llengües de totes les regions que anaven travessant (persa, grec, eslau, turc …) i van anar apareixent dialectes.
Segons alguns documents de la Corona d’Aragó, van arribar a la península Ibèrica cap al segle XV. Però aquesta presència no ha evitat una marginació repetida. Al llarg de la història, s’han viscut episodis molt durs a Espanya, com la Gran Batuda de 1749, en què es van empresonar entre nou i dotze mil gitanos per ordre del marquès de l’Ensenada, durant el regnat del rei Ferran VI. Va ser un intent d’extermini cultural. La gran repressió que va separar famílies i confiscar propietats, va durar molts anys i va culminar quan Carles III els va indultar.
Indultar! Com si haguessin fet res més dolent que ser gitanos. Però ja sabem com és d’esbiaixat el concepte de delinqüència a Espanya, que va continuar la seva adhesió a les teories suprematistes i l’any 1933 va aprovar la Llei de Vagos i Maleantes. Tot i que era dirigida a «vagos, nómadas e incívicos«, se centrava en la vigilància expressa de les persones gitanes. Aquesta llei va ser mantinguda per la dictadura franquista que més tard hi va incloure els homosexuals.
El reglament de la Guàrdia Civil contenia articles discriminatoris contra els gitanos que no van ser suprimits fins al 1978. La gent de la meva època haurem sentit més d’un cop els típics acudits entre gitanos i guàrdies civils.
Durant la Segona Guerra Mundial, la comunitat gitana va patir persecució sistemàtica per part del règim nazi. Aquest genocidi romaní és conegut com a Porajmos, Pharrajimos o Samudaripen, segons les llengües i les tradicions. Alguns estudiosos parlen de 220.000 a 500.000 persones gitanes assassinades a Europa.
Avui en dia, aquesta discriminació no ha desaparegut del tot. Segons dades recollides per diverses fonts, molts gitanos pateixen estigmes quotidians: rebuig en l’habitatge, en l’escola, en l’accés al treball i en el sistema sanitari. Però actualment es fan esforços per recuperar i reparar aquesta història
També cal dir que no es tracta només de prejudicis puntuals. Alguns indicadors com els de l’estudi de la Fundació Pere Tarrés (no puc assegurar que siguin actuals), indiquen que un percentatge molt elevat de joves gitanos abandonen l’escola molt d’hora i els nivells d’analfabetisme o de formació superior se situen molt per sota de la
mitjana catalana. Segons aquestes dades, un 80% dels gitanos deixen l’escola abans dels catorze anys, un 11,4% són analfabets i només un 0,01% tenen estudis superiors. I la taxa d’atur dels gitanos segons l’estudi de la mateixa fundació, és del 22,85%
Els gitanos de Catalunya tenen valors, tradicions i maneres de viure que no coincideixen amb les caricatures que d’ells se n’ha fet. La seva cultura no és només “guitarra i rumba”, sinó una herència d’identitat, comunitat i lluita. Una filosofia diferent per viure.
Segons Enric Batista, de l’Agrupació d’Entitats Gitanes dels Països Catalans, la cultura gitana és de tradició oral i té com a base un gran sentiment de comunitat. Catalunya ha rebut molt del poble gitano. Un exemple d’això, és en Peret (que no «Pedrito»), cantant de rumba catalana que va estimar la seva cultura gitana i, alhora, es definia com a català. El pescaílla, en Ramonet (germà de Peret), Moncho, Sicus Carbonell, Los Amaya, tots en el món de la música. Però també Ana Amador Fajardo, biomèdica i bioinformàtica, Fernando Macías Aranda, investigador del Centre d’Estudis Gitanos (CEG), Teresa San Román Espinosa, antropòloga amb trajectòria a la UAB, Mercedes Porras, historiadora de l’art i activista, Paquito Ferreres president i portaveu d’AGIPCAT (Agrupació d’Entitats Gitanes dels Països Catalans) …, i per descomptat, hi ha moltes persones gitanes amb trajectòries rellevants «en segon pla» (docència, mediació local, investigació aplicada) que no sempre surten als mitjans.
Aquesta unió d’identitats demostra que la integració no és una renúncia, sinó una riquesa quan es fa des del respecte.
Hi ha un Consell Municipal del Poble Gitano a Barcelona que vetlla per promoure accions contra el racisme i fomentar la participació gitana. I el Parlament de Catalunya, des de fa anys, reconeix explícitament la identitat gitana i el valor de la seva cultura.
El que fa especialment perillós aquest racisme és la seva invisibilitat. Moltes persones no veuen ni volen veure la discriminació que pateix aquest poble i molt pocs en coneixen la història. Normalment, passa perquè no encaixa en la visió que es té sovint del racisme o la xenofòbia, sovint dirigida a gent d’altres orígens.
En l’actualitat, entitats gitanes voldrien tenir una llei contra l’antigitanisme, perquè cal una legislació que reconegui aquesta discriminació, amb mesures reals en habitatge, educació, treball i altres àmbits. Només cal reconèixer que sempre ha existit i posar mesures perquè s’acabi.
La desigualtat socioeconòmica continua present. Els joves gitanos tenen menys accés a l’educació i moltes administracions no prenen prou mesures per trencar el cercle. Molts catalans no saben que la cultura gitana és part essencial de la cultura catalana. Creuen que són «una altra cosa».
Per tot això, crec que cal parlar més de la història gitana a les escoles, als mitjans i en la cultura pública. Conèixer els seus costums, la seva llengua (el romaní), les seves vivències.
Si volem ser un país que es preocupa per la memòria, la dignitat i la igualtat, no podem ignorar aquest fet.