Vivim en una època en què als mestres se’ls demana fer de tot: ensenyar, educar, orientar, acompanyar emocionalment, corregir desigualtats, i sovint suplir tot allò que sovint la societat no assumeix. Però hi ha una contradicció monumental en aquest plantejament. Com podem exigir a l’escola que eduqui de debò si, tan bon punt els alumnes surten per la porta, tot el que han après queda sepultat sota un bombardeig incessant de models mediàtics que els transmeten valors completament oposats? L’educació necessita coherència social.
Els infants i adolescents estan exposats, des de molt petits, a un món audiovisual sense filtres: sèries que banalitzen la violència, influenciadors que glorifiquen la burla o la superficialitat, dibuixos animats i programes infantils que ridiculitzen l’autoritat, formats que converteixen el maltractament en humor. I, amb total incoherència, mentre això passa, es demana al professorat que eduqui en empatia, respecte, responsabilitat, esforç i autocontrol.
La recerca científica avala molts dels perills que actualment ens acompanyen. L’ús excessiu de pantalla i internet pot afectar el rendiment acadèmic. La violència a la televisió no és inofensiva: s’ha relacionat amb un augment del comportament agressiu en infants segons OUP Academic. La normalització de valors amorals condiciona el comportament dels joves.
Paradoxalment, el cinema, una eina desaprofitada, un art que podria ser un aliat extraordinari en l’educació, ha patit un retrocés. L’assistència a sales disminueix, les plataformes ho devoren tot i l’experiència col·lectiva deixa d’existir. Però el cinema, entès com a espai compartit i com a art narratiu, és una eina pedagògica de gran valor.
Facilita la comprensió de detalls, pot ajudar a desenvolupar l’empatia, permet viure altres vides, enfrontar-se a situacions i conflictes ètics. Cal escoltar i posar atenció i pot col·laborar a fomentar l’esperit crític. I per descomptat, és una ocasió magnífica per sortir de casa, per socialitzar de veritat.
El cinema podria ser un contrapès saludable. És clar que caldria un cribratge de pel·lícules. Igual que no s’admet un pastisser que no sap fer pastissos, no s’hauria de donar carta blanca a un director de cinema per fer una barbaritat de pel·lícula, només perquè ha aconseguit els diners d’un patrocinador que busca enriquir-se encara que el seu producte malbarati l’educació dels joves.
La llibertat creativa és essencial, però quan es trivialitza la violència, es degraden les relacions o es deforma la sexualitat i es bombardeja massivament amb tot això als joves, es corre el perill de desfigurar la societat. No és censura, és responsabilitat.
Què us semblaria que es promocionessin els clubs de cinema igual que hi ha els clubs de lectura? Podrien ser espais on els joves descobreixin pel·lícules amb contingut profund, aprenguin a debatre i interpretar imatges, incorporin més context a les seves vides fora dels continguts virals, comprenguin les emocions, incorporin la paciència en lloc de la immediatesa i descobreixin alternatives a les propostes dels algorismes.
Si volem que l’educació sigui real i no només retòrica, cal també una alfabetització audiovisual. La recuperació del cinema creant espais de debat podria ser un recurs educatiu. Sense oblidar la lectura, per descomptat.
No tot és negatiu, però cal actuar. Pot fer molt de bé parlar de cinema a l’escola i analitzar pel·lícules. Per exemple, a El Punt Avui, es parla de l’escola Bordils que participa en el projecte Cinema en Curs i introdueix els alumnes en el llenguatge cinematogràfic i en valors com la constància, la imaginació o la cooperació.
A mi, el cinema em va acompanyar des d’adolescent. El cinema i els llibres. Però aquest article, volia ser una llança per retornar el prestigi a aquest setè art, sense menysprear la lectura, que és un altre art.
M’entristeix anar al cinema i veure que la sala és pràcticament buida. Nosaltres de joves, anàvem a veure una pel·lícula i després passàvem una llarga estona parlant del que havíem vist, de com ens havia afectat, del que ens semblava coherent o no. Era com haver viscut la història de la pantalla amb els companys. Les opinions es justificaven. D’aquesta manera apreníem sense adonar-nos, que hi havia moltes maneres d’interpretar una mateixa situació o que hi havia detalls que no havíem tingut en compte. En certa manera, és com viatjar. Obre la ment.
Us he fet un recull d’altres pel·lícules que potser val la pena veure:
Ikiru (Akira Kurosawa, 1952) El setè segell (Ingmar Bergman, 1957) Gran Torino (Clint Eastwood, 2008) Una ment meravellosa (A Beautiful Mind, Ron Howard, 2001) El club de la lluita (Fight Club, David Fincher, 1999) Els nois del cor (Les Choristes, Christophe Barratier, 2004) Le fils de Jean (Philippe Lioret, 2016) Sendes de glòria (Paths of Glory, Stanley Kubrick, 1957) Platoon (Oliver Stone, 1986) La llarga caminada de Billy Lynn (Billy Lynn’s Long Halftime Walk, Ang Lee, 2016) Jojo Rabbit (Taika Waititi, 2019) La gran il·lusió (Jean Renoir, 1937) Her (Spike Jonze, 2013) Blade Runner (Ridley Scott, 1982) The Truman Show (Peter Weir, 1998) Arrival (Denis Villeneuve, 2016) La vida és bella (Roberto Benigni, 1997) Passengers (Jon Spaihts, 2016) …,