Si no heu sentit en Xavier Sala i Martín, escolteu-lo a aquest l’àudio:
RESUM:
Madrid ens ofereix el mateix espectacle de cada any: un nou acord de finançament que promet corregir greuges històrics i portar una pluja de milions a Catalunya. El relat és enganyadorament optimista amb titulars que conviden a pensar que, aquesta vegada sí, pobres ingenus, alguna cosa ha canviat. Però quan s’analitza, la boira es dissipa ràpidament.
El primer engany: No estem davant d’un concert econòmic, ni tan sols d’un sistema de sobirania fiscal parcial. Catalunya no recapta tots els impostos ni decideix què fa amb ells. Madrid continua tenint la clau de la caixa. L’únic canvi real és un lleuger increment en la part de l’IRPF (5%) i de l’IVA (6%) que recapten les comunitats autònomes. Això no és un canvi de model: és un pedaç.
El segon engany: Se’ns diu que Catalunya rebrà prop de 4.600 milions d’euros addicionals. Però aquests diners s’han de treure d’algun lloc. Si l’Estat no apuja impostos ni redueix despeses, només hi ha una via possible: el dèficit. I el dèficit, tard o d’hora, el paguen els contribuents. Com que els catalans aporten aproximadament el 21% dels ingressos fiscals de l’Estat, això vol dir que pagaran també prop del 21% d’aquest nou esforç financer. El resultat és tan simple com incòmode: de cada 4.600 milions promesos, uns 4.400 els posen els mateixos catalans. El guany real és d’uns 200 milions, uns 24 euros per habitant.
El tercer engany: el principi d’ordinalitat. La solidaritat ha de reduir diferències, no invertir-les. Qui era més ric abans de redistribuir ha de continuar sent-ho després, encara que menys. Catalunya passa de situar-se entre les comunitats amb més renda abans de la redistribució, a caure diverses posicions després de fer-la. El govern defensa que l’ordinalitat es manté gràcies a càlculs basats en la “població ajustada”.
Es tracta de mesurar no només quanta gent viu en una comunitat sinó quines són les seves necessitats reals de despesa pública. Quan es parla de recursos “per habitant ajustat”, significa que els diners assignats a una comunitat no s’estan dividint per la població censada. Això pot fer que el valor “per habitant” sembli més alt o més baix depenent de com pesen les variables i els criteris en el càlcul.
Els criteris poden ser:
Població protegida per trams d’edat, nombre d’habitants joves o menors d’edat, Població envellida (més gran de 65 anys), Dispersió geogràfica, superfície territorial o insularitat.
En definitiva, un artifici tècnic que no reflecteix què rep realment el ciutadà mitjà. En la vida real, l’ordinalitat no es compleix.
Finalment, hi ha l’experiència. Les lleis, els acords i els pressupostos que prometien inversions justes a Catalunya existeixen des de fa dècades. Mai s’han complert de manera sistemàtica. Les inversions s’endarrereixen, s’executen parcialment o simplement desapareixen. El resultat final sempre és el mateix: el dèficit fiscal estructural es manté intacte.
La conclusió és clara: aquest acord no resol el problema del finançament, no garanteix l’ordinalitat i no canvia la relació fiscal amb l’Estat. Genera expectatives que, com tantes vegades abans, acabaran en decepció. I el més greu no és només el resultat econòmic, sinó la normalització d’un relat que presenta com a èxit allò que, mirat amb lupa, és poc més que una presa de pèl recurrent.