Hem arribat a un moment en què votar ja no és un acte de confiança. No perquè ens sigui indiferent, sinó precisament perquè ens importa massa allò que està passant al nostre país, per decidir donar suport a opcions polítiques que porten, pel curt, nou anys demostrant que les seves promeses no es compleixen.
A Espanya hi ha una preocupació semblant, però des de l’independentisme català, aquest moment té una dimensió addicional: no discutim només quin govern volem per al país veí, sinó quines conseqüències tindrà aquell govern sobre la nostra vida col·lectiva, els nostres drets nacionals i la possibilitat de decidir el nostre futur.
Ens agradi o no, Espanya no és un país veí qualsevol. És l’Estat que encara exerceix la sobirania de la colonització sobre Catalunya. Les seves decisions condicionen la nostra economia, les nostres infraestructures, el finançament, les polítiques socials i, també, la capacitat de protegir la llengua i la cultura catalanes. Podem desentendre’ns de la política espanyola, però no podem desentendre’ns de les seves conseqüències.
Com podem decidir a qui votar quan ja no ens fiem de gairebé ningú? La desfeta de la confiança ha estat devastadora i és només atribuïble a qui ens ha traït any rere any. Aquells que havien d’haver fet història, l’han feta, però per a vergonya nostra.
El procés independentista va mobilitzar una part extraordinària de la societat catalana. Vam sortir al carrer, vam participar en consultes, vam defensar les urnes i vam creure que la independència era una possibilitat real. I certament HO ÉS. El referèndum de l’1 d’octubre de 2017 va ser una expressió de voluntat política que va superar les previsions de molts dels seus adversaris i dels nostres líders que pensaven que ens arrugaríem i tornarien a les seves cadires com si res hagués passat.
Però després va arribar el moment de convertir aquella mobilització en una realitat política. I és aquí on els dirigents independentistes van fracassar.
El dany més profund ha estat la ruptura de la confiança entre representants i representats. I ja començo a pensar que ha estat detalladament planificat.
Una part de la ciutadania va interpretar que els seus dirigents havien demanat un compromís que després no van estar disposats a sostenir fins a les darreres conseqüències. Les promeses van quedar enrere, les estratègies van entrar en contradicció i els partits van continuar disputant-se parcel·les de poder mentre el projecte compartit perdia credibilitat.
Les conseqüències són evidents. La desmobilització, la fragmentació, l’abstenció i el desplaçament de votants cap a opcions polítiques que abans haurien considerat inacceptables.
Quan la gent se sent traïda, vol castigar els responsables. El problema és que el càstig electoral no sempre perjudica qui ha provocat el desencís. La veritat és que els polítics rarament paguen pels seus errors. El meu pare deia «Por dar en las narices al cabo, esta noche no ceno», per significar que la rebequeria absurda només ens perjudica a nosaltres. De vegades, els beneficiaris són precisament aquells que tenen projectes polítics contraris als interessos de les persones que s’han enfadat.
Castigar un partit no és necessàriament castigar el sistema que ha permès el seu fracàs. Votar una opció de dretes només perquè els partits independentistes han decebut pot acabar reforçant polítiques que tampoc no responen a les necessitats socials i abstenir-se pot expressar una protesta legítima, però no garanteix que els partits castigats perdin poder.
«Si no votes, guanyarà la dreta.» El parany del vot útil.
Aquesta frase s’ha convertit en un dels arguments recurrents de les esquerres per mobilitzar el seu electorat. I conté una part de veritat perquè en unes eleccions ajustades, la desmobilització d’un sector facilita la victòria d’un altre. Però tampoc és una solució assenyada.
Si un partit demana el vot per evitar que governi la dreta, però no és capaç d’explicar què farà per resoldre els problemes que afecten els seus electors, la seva apel·lació es converteix en una exigència de confiança sense garanties.
I què passa quan el partit que reclama el vot per frenar la dreta contribueix, amb les seves decisions, a alimentar el desencís que fa créixer aquesta mateixa dreta?
Des de Catalunya, aquesta contradicció és dolorosa. El PSOE pot presentar-se com una alternativa a la dreta espanyola, però això no obliga l’independentisme a considerar satisfactòria la seva política nacional. Ja hem patit prou el seu govern centralista, espanyolista i dictatorial.
També sabem que els partits no són iguals, ja que hi ha diferències ideològiques, socials i nacionals. Per això em pregunto, sabent que no és tracta només de si la dreta és pitjor que l’esquerra, sinó ¿quina opció ofereix més possibilitats reals de defensar els interessos de Catalunya, i quin preu ens demana a canvi?
Abstenir-se, votar en blanc o votar … a qui?
A Espanya, una abstenció elevada no invalida automàticament unes eleccions. Si només vota el 30% del cens, els escons es distribueixen igualment d’acord amb els resultats electorals i les regles vigents. No existeix cap mecanisme general que obligui a repetir les eleccions perquè una majoria de ciutadans no hagi votat per desacord amb la totalitat de partits. Hauria de ser així, però no ho és.
Per tant, l’esperança que una abstenció massiva obligui els partits a renovar-se és comprensible, però institucionalment no està garantida.
El vot en blanc tampoc no funciona com un vot de càstig universal. A les eleccions al Congrés, és un vot vàlid que sumarà el comptatge dels vots i pot influir indirectament a donar força a qui ja en té.
I el vot a un partit petit presenta un altre dilema: pot contribuir a consolidar una alternativa nova, però pel fet de ser nou, té molts punts per quedar sense representació i no modificar el repartiment d’escons. Pitjor encara, afavorir, com hem dit, els que ja tenen força.
Cap d’aquestes tres opcions garanteix, per si sola, que el sistema interpreti correctament el missatge que volem transmetre.
Només se m’acut agrair aquesta situació, amb tota la ironia possible, als dirigents que ens van organitzar per arribar a l’1-O. Ells han de tenir a la seva consciència el pecat d’haver-nos fallat.
Si volem que l’abstenció tingui un significat polític concret, necessitem organització, una reivindicació palpable i una manera de fer visible el rebuig. Abstenir-se, com ho estem fent tot des del sofà, no servirà de res. Sense una manifestació clara als carrers, el sistema continuarà com si res no hagués passat.
Què ens ofereixen els partits aquest 29 de novembre?
PSOE i PSC: l’esquerra que promet sense garanties
El PSOE és l’alternativa estatal de referència per a una part important de l’electorat progressista. El PSC, per la seva banda, és la principal força socialista a Catalunya i una peça rellevant en la governabilitat de l’Estat. És a dir ens governa Madrid. El seu argument electoral és conegut, repetitiu i pesat: estabilitat, polítiques socials i contenció de la dreta. Però per a l’independentisme el balanç és negatiu.
ERC: la negociació com a estratègia, però sense resultats
Esquerra Republicana defensa que la negociació amb el govern espanyol pot obtenir millores concretes per a Catalunya. El problema apareix quan les necessitats catalanes són immediates, mentre que els compromisos s’eternitzen i no arriben a complir-se.
Junts per Catalunya: el pes de la desconfiança
Junts representa una part de l’electorat independentista que no vol abandonar la confrontació nacional amb l’Estat, però, quina capacitat real té per convertir-lo en una estratègia efectiva? Hi ha conseqüències polítiques reals o es torna a negociar com si res no hagués passat?
Comuns i Sumar: progressisme social desmuntant el país?
Els Comuns i Sumar se situen en l’espai progressista, amb prioritats vinculades als drets socials, l’habitatge, els serveis públics i la redistribució econòmica, però venent la cultura i la llengua, que de fet és el que defensa i distingeix l’independentisme.
PP i Vox: el risc de la dreta espanyola
El PP i Vox i la defensa de la unitat de l’Estat. Què cal dir més?
Alhora: una alternativa o una nova fragmentació?
Una part de l’independentisme ja no vol votar cap dels partits tradicionals, però tampoc no està disposada a renunciar a la independència. Una de les respostes possibles és construir una alternativa nova.
És un partit fundat per Jordi Graupera i Clara Ponsatí, amb la independència de Catalunya com a objectiu central. Es presenta com una proposta que combina independentisme, bon govern i transformació nacional.
El problema és dividir el vot o renovar-lo. Alhora podria captar votants de Junts, ERC, la CUP, persones desmobilitzades i electors que no se senten representats per cap d’aquestes formacions.
El sistema electoral importa
Els vots d’una candidatura petita poden no traduir-se en representació, mentre que una candidatura amb més implantació pot convertir una proporció semblant de vots en escons.
No disposem de dades per poder fer una predicció sobre què passarà amb Alhora. Cal saber si el partit té un pla viable per avançar cap a la independència i si presentar-se al Congrés contribueix a executar-lo.
Així queden aquests escenaris:
Votar un partit tradicional per frenar la dreta
Votar Alhora per reconstruir l’independentisme
Abstenir-se o votar en blanc com a protesta
Llavors, què volem castigar i què volem construir?
No podem viure permanentment de la por perquè acabem renunciant a exigir als nostres representants que compleixin els compromisos.
Tampoc no n’hi ha prou de castigar els partits tradicionals si el resultat és deixar el terreny lliure a opcions que poden actuar contra els interessos que volem defensar.
Hem de decidir si volem continuar funcionant com un conjunt de partits que competeixen per conservar els seus espais o si volem reconstruir un projecte nacional amb objectius mesurables, responsabilitats i estratègies compartides.
Ni nostàlgia, ni resignació. Si volem recuperar la confiança, necessitem exigir responsabilitats als representants i candidatures capaces de demostrar que les seves propostes són viables, que no depenen exclusivament del carisma dels seus líders i que tenen una estratègia que va més enllà de les pròximes eleccions.
La independència no es pot convertir en una excusa per tolerar qualsevol conducta dels partits que la proclamen. Però el desencís tampoc no hauria de convertir-se en una excusa per renunciar a construir poder polític.
To vote or not to vote? that’s the question
Tornem a la pregunta del títol. Votar un partit que no ens inspira confiança pot semblar una traïció als nostres principis. No votar pot semblar una manera de negar-li legitimitat. Votar una candidatura nova pot semblar una oportunitat per començar de zero, però també pot comportar riscos electorals.
Ara bé, no hem de confondre la responsabilitat com a votants amb l’obligació de perdonar els partits que han fracassat. I no hauríem de permetre que el debat electoral es redueixi a escollir entre una esquerra que ens decep i una dreta que ens preocupa. Catalunya necessita una alternativa que pugui defensar els drets socials, la llengua, la cultura, l’economia productiva i la sobirania nacional sense convertir cap d’aquests objectius en moneda de canvi.
Potser la pregunta no és si hem de votar o no hem de votar, sinó si estem disposats a continuar votant sense exigir res a canvi. Votar no hauria de ser un acte de fe. Hauria de ser un contracte entre els ciutadans i els seus representants. No hem d’oblidar mai quin és l’objectiu final: que Catalunya pugui decidir el seu propi futur.