No em preocupa si Catalunya va ser o no una nació fa cinc-cents anys. Tampoc em preocupa si la Diada va néixer amb el significat que avui li donem.
Les nacions no són peces de museu. Evolucionen.
Catalunya és una realitat cultural, lingüística i geogràfica. Té una història pròpia, una llengua natural i una manera particular d’entendre’s com a poble. I, sobretot, té dret a decidir què vol ser. El seny català és això tan ben expressat per les noies de SOS català:
La independència no necessita una genealogia perfecta, ni una batalla medieval que la legitimi, ni un document de fa mil anys que demostri que «ja érem una nació».
No necessitem demostrar que Catalunya sempre ha estat una nació per voler que ho sigui.
Les fronteres canvien. Les societats canvien. Les identitats evolucionen. El que avui importa és què volem construir demà.
I jo vull una Catalunya independent.
No per nostàlgia, ni per recuperar un passat idealitzat, ni perquè algun polític ens hagi concedit aquest dret.
Perquè la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre territori i la nostra voluntat col·lectiva ens donen prou motius per voler decidir el nostre futur.
Catalunya no ha de mirar enrere per demanar permís.
Ha de mirar endavant per construir-se i això no vol dir desdir-se de les relacions amb els altres països, però ha d’escollir el camí que la faci progressar.
I aquest camí té un nom clar: INDEPENDÈNCIA.
Vull la independència perquè significa 
