Comentari de text

Què llegeixen els “no-lectors”?

Cristina Aliagas (Universitat Pomeu Fabra)
Mireia Manresa i Montserat Vilà (UAB)

Gener 2011

L’observació del procés de lectura de qui anomenem “lector feble“, és a dir, aquella persona que llegeix molt poc i per tant li costa fer-ho bé o amb agilitat (entrant en una roda sense fi de manca d’interès, per manca d’habilitat), és interessant i proporciona senyals i indicis útils per poder dissenyar eines d’ensenyament eficaces i eficients.

Però aquesta definició de “lector feble” ve delimitada per altres conceptes, com què significa llegir, ser lector o què entenem per text de lectura, quan ho fem i per què? (escola, oci, feina, xarxes socials,…)

Per altra banda, quan diem “feble“, ens podem referir a la fluïdesa, el to, la comprensió del text i la profunditat d’aquesta mateixa comprensió, però també a la manca d’interès i la reticència a llegir.

En l’àmbit de l’educació, el “lector feble” és l’alumne que no llegeix o ho fa molt poc. Crear lectors entre els més petits és important, com ho és saber què n’opinen aquests mateixos “lectors febles”, quines reflexions fan sobre la lectura i perquè els resulta poc atractiva.

En aquesta presentació del monogràfic sobre la lectura es presenten sis casos d’estudi:

Mireia Manresa – “Retrat del lector literari feble: del desert a l’oasi de la lectura”. Ens parla del camí d’alguns lectors que poc a poc es van allunyant de l’hàbit de la lectura per acabar en un “desert”, però també ens dona esperança de tornar a “l’oasi” treballant estratègies adaptades a la realitat de cada cas.

Daniel Cassany – “Internet:1, escola 0?” exposa la situació d’una estudiant que és bona lectora a internet, però incapaç de llegir (i entendre), textos acadèmics.
Fa una reflexió sobre què és realment aprendre a llegir i escriure, ja que la societat ha canviat el context i els valors culturals.

Marta Minguela i Isabel Solé – “Comprenc el que llegeixo? De la valorqació de la pròpia comprensió a l’ús d’estratègies de lectura”, fa un estudi més psicològic de dos processos: la supervisió i el control de la lectura. Proposen treballar la didàctica de la lectura pel que fa a la seva comprensió.

Cristina Aliagas – “Llegir en temps de lleure. Estudi de cas d’una colla d’adolescents amb el virus de la desafecció lectora”. Explora el desinterès d’aquests nois i noies per la lectura acadèmica, però constata la seva habilitat quan es tracta de temes relacionats amb les xarxes socials, pàgines de fans o altres membres de comunitats més properes als seus interessos.

Lara Reyes – “Fer lectors en un context advers”, parteix d’un centre on no hi ha llibres, ni famílies lectores, i projectes de lectura. (Personalment aquest és el cas que més m’impacta i identifica). Es poden crear lectors, parlant de la lectura.

Mariona Trabal – “El lector feble des de la biblioteca”, basa la seva exploració en la visió d’una bibliotecària escolar. L’Administració posava en marxa en aquell moment, un pla de lectura per als centres educatius i feia de coordinadores, les biblioteques escolars.

Tots són punts de vista diferents sobre una mateixa habilitat lingüística, la lectura. De tots ells podem extreure ajuda i recursos per plantejar-nos en cada cas, l’estratègia millor per resoldre o millorar l’amor per la lectura.

Personalment considero una tasca prou difícil fer créixer l’interès per qualsevol matèria, quan no desperta passió. Però una de les millors maneres de contagiar aquesta passió és sentir-la nosaltres, els docents, sense vergonya. És a dir, reconèixer la importància de la lectura, la necessitat, no ja des de la vessant educativa, sinó social i emocional, ens portartà a transmetre de manera efervescent quan en parlem. Així doncs, com ja he fet notar abans, el traball de “parlar” de la lectura, el trobo molt important. Poc a poc es va bufant l’espurna que encendrà la flama de la curiositat. La lectura aporta emocions que molta gent ignora i aquesta ignorància els tanca en no voler, ni tan sols, intentar llegir. Ara bé, cada lector (cada persona), ha de descobrir quina és la seva lectura, com qui troba la roba que millor li queda. Per fer-ho tenim moltes eines i cada vegada més. Allò que de moment sembla una interrupció o una distracció buida (un xat, un blog,…), pot convertir-se en un recurs per portar a llegir més i millor.