Hi ha una força silenciosa que condiciona moltes de les nostres decisions quotidianes, i que sovint no li donem la importància que mereix: la mandra. No parlo només de la mandra física que ens fa ajornar una tasca, anar al gimnàs, visitar algú i preferir quedar-nos al sofà. Parlo també d’una mandra més profunda, que afecta la manera com pensem, actuem i ens relacionem amb el món.
Vivim en una societat que, actualment, encara ens ho posa més fàcil mentre ens torna passius. La tecnologia ens estalvia temps i esforç, però també ens acostuma a no haver de lluitar per gairebé res. Amb un clic tenim informació, entreteniment i serveis. Però aquest confort té un preu: cada cop ens costa més aixecar-nos per reclamar drets, ajudar els altres o, simplement, millorar allò que no fem bé.
La mandra també es filtra en l’educació. No només en els alumnes, sinó també en el sistema. Educar amb interès requereix energia, dedicació i una voluntat activa de despertar curiositat. Però sovint es cau en la rutina, en el mínim esforç. I això és crític, perquè si de petits no aprenem a tenir ganes de fer, construir i qüestionar, de grans difícilment serem persones proactives. No es tracta de viure estressats ni d’estar en una activitat constant, sinó de no tenir mandra d’arreglar allò que es pot millorar.
Hi ha, a més, una mandra especialment perillosa: la mandra de pensar. En un món saturat d’opinions, molts prefereixen adoptar idees ja fetes abans que construir-ne de pròpies. Ser crític exigeix esforç. Calcontrastar informació, dubtar, revisar creences. És molt més còmode deixar-se portar, caminar darrere d’altres, com si fóssim marionetes. Però aquesta comoditat erosiona la llibertat individual i debilita la qualitat democràtica.
No és només una qüestió d’accés a l’educació, sinó d’actitud davant de l’aprenentatge. La democràcia no falla simplement per manca d’escolarització, sinó quan la ciutadania renuncia a entendre, a qüestionar i a participar amb criteri. Una democràcia sense educació crítica pot semblar que funciona, però és més fàcilment manipulable.
Aquí és on entren en joc els sistemes de creences i les estructures d’autoritat. Quan qualsevol marc, sigui religiós, ideològic o cultural, es presenta com a veritat tancada i dilueix el dubte, reforça aquesta mandra natural. No perquè creure sigui incompatible amb pensar, sinó perquè delegar el pensament és sempre més fàcil que exercir-lo. I quan això es normalitza, el ciutadà deixa de ser subjecte actiu i esdevé vulnerable a la demagògia, la desinformació i la propaganda.
La qualitat i la resiliència d’una democràcia depenen fonamentalment del nivell d’educació cívica i del pensament crític de la seva població. I la mandra erosiona aquest esperit crític.
També explica per què no adoptem hàbits saludables, per què no participem en la vida comunitària, a la política o per què ignorem problemes que no ens afecten directament. És una forma de rendició suau, gairebé imperceptible, que ens allunya de la responsabilitat.
Potser la clau no és eliminar la mandra, sinó educar-la. Ensenyar, des de petits, que actuar té valor, que implicar-se transforma, que pensar per un mateix és una forma de dignitat. Si ho aconseguim, no caldrà ser herois ni viure accelerats: n’hi haurà prou amb no tenir mandra de fer el que cal fer.