Fa temps que sentim dir que estem criant generacions fràgils, poc resilients i desconnectades de la responsabilitat col·lectiva. Se les etiqueta com a “generacions de vidre”, però potser aquesta etiqueta, més que explicar el problema, el simplifica.
És cert que molts joves tenen dificultats per gestionar la frustració, prendre decisions amb criteri propi o implicar-se de manera sostinguda en projectes comuns. També ho és que l’opinió pública s’ha tornat superficial i polaritzada. Hi ha un cert desinterès cap a la participació cívica. Però no podem atribuir-ho exclusivament a una debilitat generacional.
Durant dècades, tant des de la família com des de les administracions, s’han anat relaxant algunes bases fonamentals de l’educació: l’exigència, la cultura de l’esforç, la tolerància a l’error i la responsabilitat personal. Potser eren bones intencions. Protegir, motivar, evitar frustracions. Però de vegades no n’hi ha prou amb bones intencions. Ja és més que evident que s’ha anat construint un entorn on sovint s’ha prioritzat el benestar immediat per sobre del creixement sa i profund, que crea persones autònomes, solidàries i amb criteri propi.
Com a resultat tenim una part significativa de joves menys preparats per afrontar la complexitat del món real. Però la responsabilitat no és seva, és del col·lectiu.
Hem fallat en confondre acompanyar amb sobre-protegir. Com si educar només fos treure obstacles en lloc d’ensenyar com superar-los. S’ha anat devaluant l’exigència acadèmica i parental per por de generar desigualtats. Però és que la vida és desigual. El que cal és aprendre a respectar aquestes diferències. La disciplina s’ha castigat com si fos la culpable, quan en realitat posa ordre i facilita l’aprenentatge. No cal anar a l’altre costat del pèndol per dir que cal una disciplina fèrria, però és que la seva total absència és perjudicial. Sense reptes reals, no hi ha aprenentatge útil.
I ara què? Hem de recuperar l’exigència acadèmica. No cal tornar a models autoritaris, però s’han de deixar les coses clares. Les avaluacions han de ser rigoroses i s’ha de premiar l’esforç real. Equivocar-se tampoc ha de ser penalitzat. És part de l’aprenentatge.
I molt important, educar en pensament crític més que en continguts desmesurats. Saber opinar no és només tenir una opinió. Cal tenir arguments, contrastar dades i idees. I s’ha de començar des de petits.
Potser hauríem de plantejar un ensenyament més pràctic, més a prop dels problemes reals, del món laboral, de les tasques socials. També cal recuperar la complicitat entre progenitors i professors. Ambdós han de ser guies per educar. De vegades cal incomodar per ensenyar.
Voldria creure que no estem davant de generacions perdudes, sinó davant d’un sistema que necessita reajustar-se urgentment. Els joves no són el problema: són el resultat i la solució si se’ls sap orientar bé.
Els adults hem d’assumir la nostra part de responsabilitat perquè educar bé no és fer-ho fàcil. És fer-ho possible.