Fa uns dies vaig tenir el gust de xerrar amb un parell de joves de vint-i-quatre anys sobre temes socials i actuals. Vaig tenir el gust, perquè, siguem sincers, és un plaer molt poc habitual.
Tot va començar per dir que el jovent d’ara és diferent del d’abans. Un d’aquests tòpics típics que sorgeixen en reunions familiars quan ens adonem que som els grans qui parem taula, fem el dinar, escombrem i recollim la cuina, mentre els més joves estan prenent el sol o la fresca, xerrant, de les seves coses, en el millor dels casos, quan no estan enganxats als mòbils.
He de dir que els joves amb qui estàvem ahir són bastant excepcionals, tot i que es deixen estimar per l’equivocada manera de dur les coses dels més adults, tenen trets que els fan estranys fins i tot entre els de la seva edat. Són joves educats, amb sentit de l’humor refinat que no cau en la vulgaritat o la burla, ben preparats acadèmicament i molt familiars.
Tot i això, quan vàrem començar amb el tema, de seguida es van defensar dient que el jovent no havia canviat gens i que a totes les èpoques, sempre s’havia fet servir la mateixa picaresca en edats primerenques.
És cert que d’haver tingut els estris i facilitats que tenen els joves d’avui, nosaltres haguéssim caigut també a l’abducció dels mòbils i que alguns hi hem caigut tot i pentinar canes. Però quan vàrem tocar el tema del respecte, va sonar l’alarma i van haver de reconèixer que en aquest sentit, sí que s’havia perdut molt en l’educació actual.
Doncs, què va canviar de la nostra generació (que ara tenim més de seixanta anys) a la d’aquells que ara tenen vint-i-pocs? El respecte.
Joves de vint-i-pocs anys es queixen de la manca de respecte de joves d’entre dotze a divuit anys. Joves de vint-i-pocs anys, troben que als professors se’ls ha robat l’autoritat, que no tenen eines per enfrontar-se als seus alumnes i que no tenen les de guanyar quan són els mateixos pares, els que els han tret aquesta autoritat, que molts pares es desentenen de l’educació dels seus fills, pensant que el col·legi i l’institut faran la seva feina.
I d’aquí es va passar al futbol, perquè els grans veiem que amb les estrelles esportives que reben sous milionaris, no s’aconseguirà mai recuperar el respecte. S’ha de tenir el cap molt, però que molt ben moblat, per suportar la temptació de caure en l’autocontemplació d’un mateix com un déu, de gestionar tants afalagaments i rebre tantes condecoracions econòmiques en un cervell de setze anys.
Els joves ens van dir: “si generen tants diners, per què no poden cobrar-los?” Aquesta era la seva defensa de les desorbitades quantitats guanyades per nens quasi deu anys més petits que ells. I es notava que havien llegit a les xarxes els arguments en defensa d’aquesta posició. Per què no critiquem els multimilionaris adults? Per què no diem res de Florentino Pérez? Per què no diem que la corrupció de la política s’endú milions nostres?
I és que no ens donaven temps a contemplar-ho tot. És clar que no són els únics que no haurien de cobrar aquestes quantitats. És clar que cal lluitar per evitar aquests robatoris. I és clar que no són menys culpables els polítics o els empresaris que acaparen diners i recursos, sense tenir en compte que la Terra s’esgota en tots els sentits, que es moren els boscos, que s’embruta l’aigua, que s’escalfa l’aire. Però la pregunta és: Quin món hem creat on el que genera tants diners, és donar cops de peu a una pilota, fer espectacles grotescos per obtenir seguidors o votar sense cultura gent que sabem que seguirà robant?
Hem de recuperar l’escala de valors que pot salvar la civilització i el planeta. Soc de l’opinió que no pot ser que un futbolista tingui més ressò que un neurocirurgià, que un professor, que un bomber.