El món ha acceptat la democràcia com el sistema de govern més just conegut. Quan una societat abandona una dictadura, una monarquia absoluta o qualsevol altra forma de govern autoritària, acostuma a aspirar a la democràcia. La idea sembla impecable: que sigui el poble qui esculli els seus governants.
Sobre el paper, costa trobar-hi objeccions. Però la realitat és una altra, perquè el seu objectiu principal només és garantir que el poder pugui ser substituït pacíficament, sense importar el progrés del poble. I així acaba sent un negoci que et permet enriquir-te en quatre anys prometent-ne quatre més. Si un sistema permet alternar governants pacíficament però, mentrestant, tolera nivells elevats de pobresa, desigualtat, ignorància, corrupció o degradació dels serveis essencials, fins a quin punt podem considerar-lo un èxit?
No n’hi ha prou amb avaluar una democràcia per la manera com reparteix el poder. Cal avaluar-la pels efectes que té sobre la vida real de la població. Si el poble és el sobirà, per què l’educació, la cultura i la informació crítica no són considerades requisits centrals del sistema en lloc de simples complements opcionals?
La qualitat democràtica d’un país no s’hauria de mesurar només per les seves urnes, sinó també per les seves biblioteques, les seves escoles, els seus hospitals, la gent que treballa la terra i la transparència de les seves institucions. Quan un govern prioritza aquests pilars, demostra que confia en els seus ciutadans. Quan els descuida, potser continua sent una democràcia formal, però difícilment podrà ser considerada una democràcia plena.
Al llarg de la història, els grups de poder han demostrat una gran capacitat per adaptar-se als nous temps. Quan els imperis, les monarquies absolutistes, les dictadures i els règims autoritaris han deixat de ser acceptables, alguns han descobert una altra manera d’exercir el control utilitzant les mateixes eines democràtiques per arribar al poder i consolidar-lo.
Aquests grups de poder poden ser polítics, econòmics o religiosos. No hi ha res de dolent en ser empresari, líder religiós o representant polític. El problema apareix quan l’ambició o el fanatisme deixen de tenir límits i l’ego es converteix en una mena de forat negre que absorbeix tot el poder, els recursos, la influència i els privilegis.
Els extremismes, siguin religiosos, polítics o econòmics, comparteixen una característica comuna que és la tendència a justificar qualsevol mitjà si serveix per assolir els seus objectius. Un polític pot haver arribat democràticament al govern. Un empresari pot haver començat des de baix. Una religió pot haver nascut com un moviment minoritari. Però cap d’aquests orígens garanteix que el resultat final sigui just.
La democràcia, per si sola, no és sinònim de justícia.
De fet, una democràcia pot acabar produint resultats profundament injustos si els ciutadans no disposen de les eines necessàries per exercir la seva llibertat de manera crítica. Perquè la democràcia funcioni, el poble no ha de ser ignorant. Necessita educació, accés a la informació, cultura, transparència institucional i capacitat per analitzar allò que li expliquen. Quants sistemes que es defineixen com a democràtics treballen realment per fomentar aquestes qualitats?
Si la democràcia es redueix únicament a comptar paperetes cada quatre anys, aleshores ja no parlem d’un govern del poble. Estem parlant d’un concurs de popularitat, del «venedor del mes», d’aquell que ha sabut fer la millor campanya de màrqueting o explotar amb més habilitat les emocions col·lectives. Es transforma en una loteria per al ciutadà, veure si ha encertat amb el seu vot.
Governar exigeix coneixement, honestedat, responsabilitat i una visió de futur orientada al bé comú. Quan aquestes qualitats són substituïdes per l’espectacle, la manipulació o la desinformació, la democràcia esdevé una simple aparença.
Per això és tan important disposar d’una educació de qualitat, d’uns bons serveis sanitaris, d’uns mitjans de comunicació independents i d’una ciutadania amb capacitat crítica. També és essencial que les persones puguin examinar amb llibertat les idees polítiques, econòmiques i religioses que se’ls presenten, sense por i amb informació suficient per formar-se una opinió pròpia i objectiva.
Potser la millor manera de saber si un govern és realment democràtic no és observar només com es compten els vots, sinó analitzar si treballa perquè els ciutadans siguin cada vegada més lliures, més cultes, més informats i més capaços de qüestionar-lo.
Perquè una democràcia madura no necessita ciutadans obedients, necessita ciutadans amb iniciativa. I és precisament això el que més tem qualsevol aspirant a tirà, dictador o fanàtic que pretengui utilitzar la democràcia per destruir-la des de dins. La seva arma serà, indiscutiblement, la ignorància i la distracció del poble.
Saber si un govern és realment democràtic no hauria de dependre únicament del nombre de vots que rep ni de la regularitat amb què convoca eleccions. La prova més clara es troba en allò que considera prioritari. Els fets.
Un govern que inverteix de manera decidida en cultura està formant ciutadans amb criteri, capacitat crítica i llibertat de pensament. Un govern que inverteix en sanitat està protegint la dignitat de les persones a qualsevol edat, la seguretat i la igualtat d’oportunitats de la seva població. Un govern que cuida la pagesia està garantint la bona marxa de l’economia.
La cultura, el sector primari i la sanitat (principalment i només per començar, ja que caldria afegir la independència judicial, la llibertat de premsa, la seguretat ciutadana, la separació de poders, la transparència electoral … ho sé, però poso tres pilars importants), no són despeses, sinó inversions que haurien de ser el baròmetre real de qualsevol democràcia.
Em podeu dir que les eleccions lliures continuen sent la millor eina coneguda per corregir errors de govern. Però jo pregunto, són realment lliures? Lliures de votar, però lliures de saber escollir? Perquè el problema no és que els ciutadans no disposin de tota la informació, perquè això és impossible. El problema és quan les institucions no fan un esforç honest perquè els ciutadans disposin de la millor informació possible i de les eines necessàries per analitzar-la críticament. I aquestes eines passen per la cultura.
- John Stuart Mill defensava que una democràcia necessita ciutadans educats i capaços de jutjar els assumptes públics.
- John Dewey sostenia que la democràcia és inseparable de l’educació i de la participació informada dels ciutadans.
- Jürgen Habermas argumenta que la legitimitat democràtica depèn d’un debat públic informat i racional.
- Amartya Sen relaciona la llibertat política amb les capacitats reals de les persones per comprendre, participar i decidir.
En resum, no n’hi ha prou que el ciutadà sigui lliure per votar; també ha de ser lliure per comprendre allò que vota.