Per què obeïm? Perquè confiem en una autoritat, perquè hi ha normes, perquè ens convé … També ho fem per por al rebuig, al càstig o a quedar exclosos.
Hi ha persones que semblen incapaces de desobeir fins i tot quan entenen que l’ordre és injusta, absurda o perjudicial. Són el que jo dic obedients compulsius, i entre ells em compto quotidiànament.
No us passa que sabeu que la decisió que ha pres algú proper a vosaltres no té massa sentit, però la seguretat amb què l’exposa us duu a no confiar en el vostre criteri? Acabeu fent allò que us diuen i, al final, resulta que teníeu raó vosaltres?
No sé si aquesta categoria existia ja com a diagnòstic psicològic, però en la immersió d’etiquetes en la que vivim, no vindrà d’una més!
Quan ho portem als extrems, sí que he trobat, però, documents relacionats com l‘experiment d’obediència de Stanley Milgram que va demostrar que una gran part de participants obeïen ordres d’una autoritat fins al punt d’administrar descàrregues elèctriques aparentment perilloses. Evidencia com la pressió de l’autoritat pot superar els límits morals individuals.
També la personalitat autoritària descrita per Theodor W. Adorno, que creia que estava molt influenciada per les experiències de la infància. Defineix una tendència a sotmetre’s a figures d’autoritat i a acceptar normes rígides sense qüestionar-les. Associa aquesta disposició amb prejudicis i comportaments antidemocràtics.
I no oblidem l’assaig que va dur a terme Ron Jones, professor d’història, amb la creació d’un moviment totalitari entre els seus alumnes (The Third Wave, 1967) per demostrar amb quina facilitat es podia crear submissió irreflexiva a un líder.
Si més no, es pot tractar d’una mena de dependència psicològica que pot portar una persona a buscar constantment instruccions externes abans d’actuar.
És possible que existeixin individus amb una predisposició extraordinàriament elevada a l’obediència? Podria arribar fins al punt que aquesta necessitat prevalgui sobre el seu propi judici moral o racional?
Aquest fenomen podria denominar-se «obediència compulsiva«?
Potser no existeix cap «obedient compulsiu» i simplement la majoria de persones sobrevaloren la seva capacitat de resistir l’autoritat, que ens ve imposada a la infància. Potser el problema no és una compulsió a obeir sinó una por extrema a les conseqüències de desobeir (millor que la responsabilitat sigui de qui dona l’ordre). Potser és un fenomen que es dona en situacions concretes i no un tret de la personalitat, tot i que aquestes situacions poden allargar-se en el temps.
Si existeix el rebel compulsiu, la persona que s’oposa sistemàticament a qualsevol norma, (que tampoc ho sé), podria existir també l’obedient compulsiu, aquell que és incapaç de desobeir fins i tot quan sap que l’autoritat s’equivoca.
Les seves conseqüències podrien anar molt més enllà de la vida quotidiana. La història mostra que alguns dels episodis més cruels i foscos de la humanitat no van ser possibles únicament per l’acció dels seus dirigents, sinó també per la participació o l’acceptació de milers de persones disposades a obeir.
L’Holocaust, per exemple, va requerir una enorme estructura administrativa, policial, militar i burocràtica formada per individus que complien ordres de manera sistemàtica. Les motivacions eren diverses. Antisemitisme ideològic, adoctrinament, por, oportunisme, conformisme o ambició personal. El resultat, però, va ser que moltes persones van continuar obeint fins i tot quan les conseqüències humanes de les seves accions eren evidents.
Fins a quin punt una societat és vulnerable quan una part significativa dels seus membres considera que obeir és més important que pensar? Podem recordar la reacció unitària de l’espanyolisme davant d’unes urnes pacífiques per demanar la independència de Catalunya: «a por ellos».
Si l’obediència compulsiva existeix com a característica psicològica, podria convertir-se en un factor especialment perillós quan coincideix amb autoritats irresponsables, ideologies totalitàries o estructures de poder que exigeixen submissió. Actualment, ens sobren exemples. En aquestes circumstàncies, la incapacitat de desobeir podria facilitar la participació en actes que, en altres contextos, la mateixa persona consideraria inacceptables.
Com es pot sortir del bucle de l’obediència compulsiva?
Si l’obedient compulsiu existeix, la seva principal dificultat és que tendeix a delegar el seu criteri racional en algú altre, sense importar si aquest altre té més coneixements sobre la matèria. La solució, per tant, no seria aprendre a desobeir sempre, sinó aprendre a pensar abans d’obeir.
Uns segons de reflexió poden ser suficients per preguntar-se si allò que es demana és correcte, útil o necessari. Ens podem preguntar si és legal, moral o si ho faríem encara que ningú ens ho demani o ordeni. Resistència a la pressió. Hem creat un mecanisme d’immediatesa que ens obliga a prendre decisions ràpidament. Agafem el temps per meditar primer.
Aprendre a demanar explicacions, tot i que resulti incòmode per a la persona interrogada. Una autoritat legítima no hauria de tenir por de justificar les seves decisions. La discrepància en situacions petites o expressar desacord de manera educada en qüestions quotidianes ajuda a desenvolupar l’autonomia de criteri.
I el que és més important, aprendre a assumir la responsabilitat personal de les pròpies accions. El fet que una ordre provingui d’una figura d’autoritat no elimina la responsabilitat de qui l’executa, encara que aquesta sigui l’excusa perfecta per a l’obedient compulsiu.
També és útil escoltar punts de vista diferents. No importa si la persona que opina ens mereixi el nostre respecte. Per sobre d’això ha d’estar la valoració objectiva. Tots els líders poden equivocar-se. Com més fonts d’informació es consulten, més difícil és quedar atrapat en una única visió imposada.
L’obediència és una eina, no una obligació absoluta. Una societat necessita cooperació i deferència per les normes, però també necessita ciutadans capaços de dir «no» quan una autoritat actua de manera injusta, per molt que els hagi guiat bé fins al moment present.
Potser la maduresa no consisteix ni a obeir sempre ni a rebel·lar-se sempre. Potser es tracta de conservar la capacitat de decidir per un mateix quan cal fer una cosa i quan cal negar-s’hi. La paraula màgica: EQUILIBRI.