Perquè avui n’hi ha prou amb una acusació, una imatge fora de context o una interpretació interessada perquè una persona es converteixi en objecte de linxament públic. No cal demostrar res. No cal escoltar totes les parts. No cal esperar els fets. La sentència social ja està dictada. A les xarxes, la sospita es transforma en acusació i l’acusació en entreteniment.
Imaginem que aquesta professora perd la feina, o que ja no pot exercir-la amb normalitat. Que la seva carrera queda marcada, que les persones del seu entorn el miren d’una altra manera, que la seva vida personal s’enfonsa i que acaba patint una depressió. Imaginem que, mentre intenta sobreviure a aquesta situació, ha d’afrontar un procediment judicial que s’allarga durant mesos o anys, amb la incertesa, el desgast emocional i les conseqüències econòmiques que això comporta. I potser pensaments negres passen per la seva ment. Pensaments que si acaben fent-se realitat ja no tindran remei.
I imaginem, finalment, que el judici acaba amb una absolució. Què haurà recuperat, aleshores, si és que encara hi és a temps?
La sentència podrà restituir jurídicament la seva innocència respecte dels fets jutjats, però no podrà esborrar els comentaris, les burles, les mirades de sospita ni les oportunitats professionals perdudes. No podrà retornar-li els anys d’angoixa, les nits sense dormir, la tranquil·litat perduda ni la confiança en unes institucions que potser li han girat l’esquena quan més les necessitava.
L’absolució pot tancar un procediment però no tanca la ferida.
Una cosa és necessitar temps per fer justícia i una altra és permetre que l’espera es converteixi en una condemna paral·lela. Si un procediment s’allarga injustificadament, qui assumeix les conseqüències? Si una persona no pot treballar mentre espera que es resolgui la seva situació, quins mecanismes té per protegir-se? Si la seva salut emocional es deteriora, qui l’acompanya?
No podem respondre aquestes preguntes amb un simple «així funciona la justícia». És, massa sovint, una manera de donar per bona una situació que mereix ser revisada i fins i tot condemnada.
I què passa amb els qui intervenen en el procediment? Si un jutge incompleix injustificadament els seus deures, o si un agent policial minimitza uns fets sense haver-los investigat adequadament, hi ha d’haver mecanismes per examinar-ne l’actuació. No es tracta de culpabilitzar ningú sense proves ni de convertir els professionals de la justícia en enemics. Es tracta d’aplicar-los, com a qualsevol altre ciutadà, els principis de responsabilitat, diligència i rendició de comptes.
Perquè hi ha una asimetria que costa d’acceptar. Una persona pot perdre la feina, la reputació, la salut i una part essencial de la seva vida sense que ningú hagi establert definitivament que sigui culpable. Mentrestant, les decisions, les omissions o els retards que hagin contribuït al seu perjudici per part d’altres professionals, poden no comportar cap conseqüència.
El ciutadà pot quedar destrossat per un procediment mentre el sistema continua funcionant com si res no hagués passat.
Cal disposar de mecanismes reals per reparar els danys indeguts. I això passa per no donar impunitat a qui els provoca. Exigeix procediments més àgils, protecció davant de l’assetjament públic, suport psicològic quan sigui necessari i garanties laborals. I també exigeix que les rectificacions tinguin una visibilitat comparable a la de les acusacions. Si la sospita ha circulat per milers de pantalles, no n’hi ha prou que la veritat quedi enterrada en una resolució que gairebé ningú no llegirà.
Quina mena de societat estem construint quan ens resulta més fàcil destruir la vida d’algú que assumir la responsabilitat d’impartir justícia? Hem convertit la humiliació pública en espectacle. I després ens sorprenem quan les persones perden la confiança en les institucions, en la comunitat i fins i tot en la possibilitat que la veritat serveixi per a alguna cosa.
No podem exigir que tothom sigui perfecte. Però sí que podem exigir que la mala fe tingui conseqüències proporcionades, que les responsabilitats s’investiguin, la dels delinqüents i la del mecanisme jurídic, i que les persones no siguin abandonades quan es troben en la posició més vulnerable. Resulta sempre que la víctima no ho és només de qui l’ataca, sinó també del sistema.
Una societat justa protegeix els innocents i no abandona les víctimes.
Quina merda de món estem fent, si al final la persona que més necessita justícia és precisament la que menys possibilitats té de recuperar allò que li han pres?
Sabem que l’educació és fonamental per al desenvolupament humà, però organitzem la vida al voltant de la producció, la feina, el consum i l’abús de poder. Després ens sorprèn que les persones tinguin poc temps per acompanyar els fills, conversar, llegir, jugar, aprendre a gestionar conflictes o desenvolupar el pensament crític.
Què premia el sistema? Si una persona aconsegueix més poder humiliant els rivals, més diners explotant les febleses dels altres o més popularitat difonent una acusació sense verificar-la, el sistema li està oferint incentius contraris als valors que intentem ensenyar.
Ensenyem cooperació, però recompensem la competició sense límits. Ensenyem honestedat, però tolerem que la manipulació sigui rendible. Ensenyem responsabilitat, però comprovem que el poder permet eludir-ne les conseqüències.
Un infant aprèn a compartir per després descobrir que tenir més que els altres proporciona estatus. Aprèn a dir la veritat i comprova que algunes mentides ben calculades permeten evitar conseqüències i accedir a millores. Aprèn a respectar els altres, però veu que humiliar algú pot donar popularitat. Aprèn que cal esforçar-se, però de seguida entén que els contactes, els privilegis o la manipulació poden ser més determinants que el mèrit.