Davant les onades de vandalisme que han sacsejat diverses ciutats europees aquests darrers dies, i que també han arribat a Barcelona, sentim parlar de penes de presó que superarien els 10 anys per a alguns joves. Joves que, sense prou criteri per valorar les conseqüències dels seus actes, s’han jugat el futur en nom d’idees, consignes o causes que potser ni tan sols comprenen realment.
Perquè, on eren els qui els van encoratjar quan va arribar l’hora d’assumir-ne les conseqüències? És fàcil atiar el foc des de la distància i deixar que siguin els altres qui s’hi cremin.
No defenso la impunitat. Qui destrueix, agredeix o posa en perill els altres ha d’assumir la responsabilitat dels seus actes. Però convertir el càstig en l’única resposta no resol el problema de fons. Una condemna llarga pot apartar temporalment una persona de la societat, però no garanteix que, quan en surti, hagi après a conviure-hi.
Castigar pot ser necessari, però educar és imprescindible.
Per què no establim un sistema que combini la sanció amb la reparació del dany i la formació? En els casos en què la gravetat dels fets i la legislació ho permetin, es podrien imposar períodes prolongats de treball comunitari reparador, amb obligacions formatives i seguiment educatiu. Les persones condemnades haurien de contribuir a reparar els desperfectes que han causat, recuperar els espais malmesos i prestar serveis útils a la comunitat, sense deixar de tenir accés a l’educació.
Deu anys són molts, i no crec que cap cas justificaria una mesura tan llarga. Però durant el temps que correspongui, caldria combinar responsabilitat, formació i reparació efectiva. No es tracta simplement de fer treballar algú gratis per reparar allò que ha malbaratat, sinó d’aconseguir que entengui el valor del que ha destruït, el perjudici que ha ocasionat als altres i les conseqüències de viure d’esquena a les normes de convivència. L’objectiu no hauria de ser fabricar persones més submises, sinó formar ciutadans amb criteri propi, capaços de defensar les seves idees sense recórrer a la violència ni a la destrucció.
Ara bé, si només actuem sobre els qui han executat els actes vandàlics, deixarem intactes les condicions que els han afavorit. Cal mirar més enllà dels carrers destrossats i preguntar-nos què hi ha sota la crosta d’una societat que genera frustració, desigualtat i desconfiança. Cal examinar les responsabilitats d’un sistema econòmic que pot concentrar oportunitats i riquesa en poques mans, d’una corrupció que erosiona la confiança en les institucions i d’una política que, massa sovint, prefereix el benefici immediat a les solucions de fons.
Un infractor de 16 anys se’n riu davant del tribunal, ja que se sap immune.
També cal qüestionar aquelles actituds polítiques esquerranes que, en nom de la comprensió o de la inclusió, poden acabar relativitzant conductes que haurien de tenir conseqüències. La compassió no exigeix impunitat, de la mateixa manera que l’autoritat no hauria d’exigir càstigs desproporcionats. Educar també vol dir establir límits i fer-los complir.
Això no significa que el capitalisme, la corrupció o determinades polítiques d’esquerres siguin, per si sols, la causa d’aquests episodis. Però sí que tenim l’obligació d’examinar les condicions socials, educativesi polítiques que poden alimentar la frustració i facilitar que alguns joves es converteixin en instruments de causes alienes.
La responsabilitat individual no desapareix per les mancances de la societat, però la responsabilitat de la societat tampoc no desapareix quan castiguem els individus.
També cal investigar si hi ha persones o organitzacions que aprofiten els greuges històrics per alimentar l’odi contra les societats europees i promoure’n la destrucció. L’explotació colonial d’Àfrica i d’Amèrica Llatina forma part de la història i les seves conseqüències mereixen una anàlisi seriosa. Però cap injustícia històrica no justifica la violència contra persones que no en són responsables. La reparació dels abusos del passat no pot consistir a fabricar noves víctimes en el present.
Europa ha d’afrontar la seva història i responsabilitat, però també ha de defensar els principis de convivència, llibertat i respecte als drets humans. Si hi ha persones que utilitzen el ressentiment històric per justificar agressions, intimidacions o projectes violents, cal identificar-les, investigar-ne les activitats i actuar d’acord amb la llei. Fer-ho no significa criminalitzar la immigració, sinó exigir a tothom les mateixes normes de convivència.
Si volem evitar que aquests episodis es repeteixin, hem d’actuar en tots dos fronts, Cal exigir responsabilitats a qui ha causat el dany i intervenir sobre els factors que afavoreixen que es produeixi.
Una societat que només castiga, arriba tard. Una societat que educa, posa límits i exigeix reparar el mal potser encara és a temps d’evitar que molts joves acabin malbaratant el seu futur i el dels altres.
