Després de quasi bé un any treballant el tema de l’ensenyament del català com a primera i segona llengua i com a reflexió del procés d’ensenyament-aprenentatge, he entès que el principal canvi que s’ha donat en els darrers anys és el fet de comptar amb l’alumne com a personatge principal, actiu i creador de la seva evolució acadèmica. És a dir, per part del professorat, cal donar eines perquè l’alumne se senti protagonista i responsable del seu procés d’aprenentatge. Això implica tenir en compte les habilitats i característiques pròpies de cada persona. En el marc teòric, aquesta reflexió és lògica i té sentit, però quan la portem a la pràctica, en el context real i actual, em fa pensar en un professor que ha d’ensenyar en molts casos, de vint-i-cinc a quaranta estudiants, com si fos un mestre particular. Aquesta tasca queda fora de lloc en les situacions presents a la majoria de les escoles i centres. Està bé tenir-ho en compte i impregnar-se d’aquesta idea, però no es pot mantenir ni al llarg del curs, ni amb tots els alumnes.
Si som realistes, la gran majoria de professors acaba fent classes magistrals, per la quantitat de matèria que s’ha de donar a la quantitat d’estudiants que tenen. Les habilitats de cada alumne el portaran a aconseguir un aprovat o un excel·lent, sense haver estat atès de forma individualitzada i sense haver reflexionat sobre què el pot fer progressar.
Per això, i sento la insistència, crec que l’ensenyament s’ha de dissenyar per una costat i portar-lo a la pràctica per un altre. Un professor no pot dedicar tant de temps a pensar activitats diferents, crear tasques i al mateix temps portar no una, sinó diferents classes de molts alumnes i considerar les destreses de cada estudiant, perquè això porta la classe a anar al pas del més lent i tampoc és just. Crec que l’han de subministrar els recursos fets i ell, fer la tria. Altra cosa és que tornéssim als temps en què les classes tenien deu alumnes. Sigui com sigui, el problema, per a mi, és la situació econòmica o el seny dels dirigents, en el tema educatiu. Si el govern considera que és una despesa, mai aconseguirem millorar l’educació. Si ho considera, com és en realitat, una inversió, es podran crear circumstàncies més òptimes on aquesta filosofia o mètode, pugui donar els seus fruits, que no dubto pas que els donarà. És a dir, promoure la creació d’exercicis originals, adaptats a diferents nivells i condicions socials, amb totes les eines a l’abast (llibres, mòbils, pissarres digitals, sortides, activitats socioculturals, …) a professionals centrats en aquesta tasca, així com finançar la contractació de més professors per diluir el número d’alumnes per classe o bé ensenyar en equip.
Un cop aconseguit això, el procés d’ensenyament-aprenentatge pot millorar efectivament. Per això considero important estar preparat en aquest sentit, per si algun dia els governs “aprenen” a governar, i per tant, aquest curs de mestratge ha fet la seva tasca eficientment.
No puc presentar una mostra que avali aquestes reflexions, més que la d’haver estat participant a classes on un equip de mestres ens ha presentat la didàctica de la llengua. Quan es fan tasques en grup, és molt més fàcil ser atès, si hi ha més d’un professor. Això fa que s’avanci i s’aprofiti el temps.
You must be logged in to post a comment.