Jo crec en la màgia. Absolutament. Algú pot pensar que sent científica, això no queda gaire bé. Però la fisica quàntica, algun dia em donarà la raó. Això sí, no es tracta de dir “abracadabra”, sinó de sentir la connexió de l’univers. Tot allò que anem descobrint, ja existeix a l’univers.
I no és màgia veure sortir el sol cada matí? Saber que som capaços de sortir del nostre planeta? Que venim de les estrelles i els hem donat la consciència d’observar-se a través dels nostres ulls? No és màgic que cada vegada que responem una qüestió en sorgeixen moltes més?
I sobretot, no és màgia que una persona canviï d’actitud en veure un somriure sincer, en escoltar una melodia o una paraula concreta? No es màgic el lligam que es forma entre nosaltres quan vibrem en la mateixa ona?
Doncs, som tan afortunats, que ni tan sols hem de pagar per disposar de tot això.
Circulen per internet merasvellosos contes que ens agrada rebre, fins i tot quan ja els coneixem. Tornar-los a llegir ens fa anar adentrant a la seva moral i missatges. Perquè el camí dels pensaments es forma dins d’una jungla que amaga les seves petjades i necessitem obrir la via moltes vegades fins que es fixa, l’entenem i l’incorporem.
Si donéssim gràcies per tot el que som i tenim, pel que sabem, pel que esperem,…se’ns passaria el dia sense fer altra cosa! Però aquesta és la clau.
Un altre concepte: La sincronicitat és el fet de què dos o més succesos es donin al mateix temps. És quelcom que ens ha passat a tots. Escoltar o llegir un concepte o una idea que em va venir “soleta” i descobrir que altres persones han arribat a la mateixa conclusió pels seus camins, és com trobar-se amb un amic!
Si bé hi ha força fantasmes amb els temes que s’escapen a una explicació racional del que fins ara sabem, hi ha teories interessants que no descarto. Al llibre “la magia” de Byrne Rhonda es parla de l’agraïment com a clau per canviar el nostre destí. Ella creu que la màgia la fem nosaltres mateixos quan som agraïts i que si cada dia invertim temps en fer-ho conscientment, cada vegada obtindrem més regals de la vida.
La màgia justament comença amb la paraula gràcies.
La meva sensació particular d’aquest tema és diferent, però acabem aproximadament al mateix lloc.
L’univers sencer condensat, per ara, inexplicablement en un punt de no-res, va explotar silenciosament, creant tot el que coneixem i el que no. I aquí estem viatjant en aquesta expansió. Tinc una imatge de l’univers, com d’una bombolla (o potser moltes bombolles), espai-temporal per la qual ens anem desplaçant juntament amb totes les galaxies amb les seves pròpies històries. La seva superficie és el present i es va expandint cap el que diem, els nostres destins.
Ara bé, jo crec que el meu pensament, pot desplaçar-me dins d’aquesta bombolla, no està lligat a la superfície i podria dur-me a un altre punt diferent. Però per fer-ho, és com si hagués de tornar a l’origen i venir a parar a una zona del present on es compleixin les meves expectatives.
És a dir. Desitjo un canvi i automàticament l’Univers comença a “desenredar” el meu present per “lligar-lo” a una “vida paral·lela” on es dóna el meu desig. Per tant, desitjar, requereix un temps fins que el nou destí “m’empaita” al present…perquè cal fer encaixar les noves peces i que tot tingui un “sentit”. Una mena de cabdell immens d’instants, com un ADN que es condensa i es descondensa per expressar els gens que conté. (Això de l’ADN em portarà a fer un altre article).
Al llibre “la magia”, l’escriptora proposa agrair els nostres desitjos futurs com si ja els gaudíssim, per fer que siguin reals. Considera que l’Univers és al nostre servei per fer que els nostres somnis es compleixin i també cal esperar un temps de readaptació fins que ens arriben.
A mi em sona a la meva bombolla.
I com que és cert que som AFORTUNATS, ho hem d’agrair sincerament.