El Sinaia. Exiliats espanyols a Mèxic 1939

Estic llegint el llibre que relata l’exili dels espanyols que van perdre la guerra contra Franco: “Sinaia”, el primer vaixell que els va dur a Mèxic. Jo tinc família allí.

És tan semblant tot.

I el que és semblant i no podem permetre que torni a passar, és que entre nosaltres es barregi gent sense empenta, gent que es deixa caure al fang, gent que ha perdut abans de lluitar.

Perquè si és cert que aquells que havien de marxar d’una Espanya que havien somiat republicana, havien perdut de debò una guerra, també és cert que en aquell viatge començaven una altra lluita i l’apatia d’alguns d’ells la va debilitar. La lluita que s’iniciava era la de mantenir encesa la flama i el coratge de pensar que un dia tornarien i la democràcia s’hauria instaurat a Espanya. Perquè en aquell vaixell no hi anaven només catalans. I no es parlava de Catalunya com un lloc a part, es parlava d’Espanya i el somni era una Espanya Republicana.

Han passat gairebé 80 anys d’aquell viatge i ara som en una altra mena de vaixell.

Aquells que el 1939 suraven per aigües de l’Atlàntic cap a un nou destí a bord del Sinaia, s’organitzaven per aprofitar les qualitats dels passatgers. Tothom hi tenia un paper. Hi havia periodistes, músics, metges, professors, polítics,… i el programa diari d’activitats estava ple cada dia. Buscant, no solament distreure’s, sinó coordinar accions per seguir la lluita una vegada arribessin a port. S’instruïa la gent sobre el nou país on començarien una nova vida, sobre els seus costums, sobre les seves possibilitats.

I és que em recorda tant el que està passant ara!

Perquè a les seves assemblees, també hi havia els eternament posicionats al costat de la por, els que havien perdut tant que s’havien perdut ells mateixos, els que mai havien cregut que seria possible.

Aquestes persones s’han de comprendre, però no es pot deixar que continuïn per aquest camí, en el fons seductor, de deixar-se caure.

Quan un avi deixa de caminar, diem que té els dies comptats. No és fàcil fer-lo caminar. Per a ell és un esforç extrem. Però si es manté ferm, l’esforç cada vegada és més petit. Fins que torna a caminar i torna a la vida.

És això el que hem de fer amb qui s’ensorra. No permetem que el seu desànim ens abordi. Perquè cap idea té èxit si no es prova primer. Vull dir, que avançar esdeveniments derrotistes és absurd. És autoeliminar-se.

No volem això. Sabem que la república és possible, és real, l’hem votada i la tenim. També tenim al davant un toro que ens amenaça, però sabem què hem de fer. Mantenir-nos units i determinats.

No ens vencen, ens deixem véncer.

Si en aquelles assemblees del Sinaia hi hagués hagut la unanimitat de l’esperança, potser hi hagués hagut també, un altre destí.

Els propòsits de mantenir i expandir la idea d’una Espanya republicana i fer-ho saber al món, potser haguessin tingut més ressò, si tots haguessin estat conscients de la seva força com a poble unit, tant se val si se separaven a diversos països obligats a fugir.

També eren altres temps, és clar. Un es pregunta, si ara amb tots els mitjans de comunicació que hi ha, patim una manipulació extrema dels fets, com devia ser llavors! Avui, afortunadament, les xarxes són una alternativa a la manipulació del govern i no podran treure-les totes. No poden, perquè cadascú de nosaltres som un “periodista” que pot difondre, que es pot documentar, que pregunta i respon a molts altres.

Per això, tot i que la història es repeteix, estem un pas més enllà.

El que pretenien els expatriats del Sinaia, és el que està fent el nostre president i els seus consellers a Brussel·les, els nostres presos a Madrid, l’Anna Gabriel a Suïssa. Ara ho tenim molt millor. Ara només ens cal tenir el valor, perquè ells no tenen res més que tancs i armes.

I sí, arribarà un moment en què ens haurem de plantar al davant dels seus canons. Perquè no dispararan. NO PODEN. Ara, els hem de dir, “on vas amb les banderes, on vas amb avions i tot el cercle de canons apuntant el meu poble? Aquí estem i no pots disparar”.

NI UN PAS ENRERE!