Estic donant voltes a l’actitud dels últims mesos d’ERC.
Por de tenir més empresonats? (absurd, empresonaran a qui vulguin si ens mantenim espantats pel 155)
Pactes misteriosos? (si s’atreveixen a això amb la dreta, estan perduts)
Però fa uns dies vaig tenir una conversa amb un personatge de la CUP, que em va fer plantejar-me una nova hipòtesi.
Parlant de si era possible proposar un candidat del seu partit, vaig arribar a la conclusió que es consideren bons per fer accions al carrer, però no estan preparats per assumir càrrecs. És a dir, ells punxen, però no volen estar a primera línia.
Sempre en l’oposició. És el que em va semblar, si més no.
No s’aparta del concepte que ja tenia, perquè crec que gent com la CUP són molt necessaris per activar i empènyer els governs. No hi ha cap govern perfecte, per la qual cosa sempre es poden treure defectes. Altra qüestió és que no em sembli justa aquesta decisió. És molt còmode estar sempre veient el que fan malament els demés.
Però en la situació actual, el seu immobilisme radical, es podria comparar al mateix immobilisme del govern central.
Les coses no són només blanques o negres.
De vegades cal cedir. Ningú no és tan perfecte que MAI pugui canviar d’opinió o afluixar una mica.
En canvi dir CUP, és sinònim de dir NO EM BELLUGO, peti qui peti, com qui diu, la finalitat justifica els medis. Em ve al cap una piconadora!
I llavors se m’acut. Les ganes d’eixamplar les bases d’ERC, no serà que volen evitar el poder de decisió que ara té la CUP al govern català?
Vull dir, que tot i sent pocs, resulta que són necessaris per tirar endavant qualsevol proposta.
Una minoria que domina.
Si s’aconseguís més gent d’ERC i de JxCat, encara que la CUP formés part del govern, ja no serien imprescindibles per tirar endavant alguna proposta, encara que no els acabés de semblar bé.
Potser va per aquí la cosa?
Seguirien sent importants i amb opinió. I farien molt bé la feina que tant els agrada, però sense entorpir el funcionament de l’engranatge de la majoria.
Seguirien bellugant el poble en qüestions de força major, però no encallarien el camí en altres qüestions. És com es veuen ells mateixos. Sempre a l’oposició.
A tots ens va fer mal que la CUP no recolzés en Turull. I tot i això, jo vaig entendre perfectament el seu discurs. Amb tot el dolor del cor. Els vaig entendre. Sabem que igualment hagués anat a la presó. Elli tts els que hi vàren anar.
PERÒ hagués estat el mateix empresonar un conseller, que un president?
I en els moments que ara estem vivint, una decisió dràstica ho pot canviar tot.
Ara tornem a tenir la possibilitat d’investir tant Puigdemont, com Sánchez.
I ara que la CUP s’acosta, s’espantarà ERC? Potser que s’ho facin mirar. Caldria que entenguessin que si fan el pas, el poble estarà al seu costat. I ja n’hi ha prou de jugar a fet i amagar.