Què ofereix l’Estat espanyol a una nació que ja té llengua, cultura, institucions i una personalitat pròpia molt abans de la construcció de l’Espanya moderna?
Catalunya celebra cada any una de les festes culturals més belles del món: Sant Jordi. Els llibres i les roses ocupen els carrers. La cultura surt a l’espai públic i es converteix en una festa popular. No és una tradició imposada des de dalt; neix del poble.
Catalunya conserva una llengua pròpia, fruit de segles d’història. Una llengua que ha sobreviscut a prohibicions, persecucions i intents de substitució. Una llengua que no necessita privilegis per existir, sinó simplement el dret a viure amb normalitat a casa seva.
La sardana és una dansa aparentment senzilla. Però darrere d’aquella rotllana hi ha una idea poderosa: ningú és més important que ningú. Tothom ocupa el seu lloc i tots depenen dels altres. Es comparteix el ball, com es comparteix la vida.
Els castells humans representen una filosofia semblant. No són només una exhibició de força o habilitat. Són una demostració que la confiança, la cooperació i l’esforç compartit que permeten assolir objectius impossibles per a una sola persona.
Catalunya també ha desenvolupat una forta tradició d’autocrítica. De vegades fins i tot excessiva. Sovint els catalans analitzen els seus errors amb una severitat que rarament s’apliquen altres pobles. Potser ha arribat el moment de conservar aquesta capacitat crítica sense convertir-la en una forma permanent de perdonar absolutament tot i flagel·lar-se un mateix, fins i tot quan no hi ha motius.
Davant d’això, què ofereix Espanya? Els defensors de la unitat respondran que ofereix un mercat comú, institucions compartides, estabilitat política o una identitat més àmplia. De quina unitat parlen?
La relació no s’ha basat en la seducció ni en el respecte mutu, sinó en la imposició. Quan una llengua necessita el suport constant de l’aparell de l’Estat per mantenir la seva supremacia, les institucions pròpies són limitades o subordinades, les decisions col·lectives expressades a les urnes són ignorades o combatudes i el reconeixement de la pluralitat nacional es percep com una amenaça, la cosa no va per bon camí.
Cap poble vol ser absorbit. Cap comunitat amb identitat pròpia accepta de bon grat convertir-se en una simple regió administrativa. La pertinença només és estable quan és voluntària.
La pregunta, per tant, continua oberta: si Catalunya ha de formar part d’Espanya, quines raons positives existeixen perquè els catalans ho vulguin fer? No per obligació. No per inèrcia. No perquè la llei ho imposi. Sinó perquè realment els convenci.
Coneixem la resposta. Zero comprensió, zero respecte. Com esperen que la gent vulgui sentir-se espanyola? I després dels fets dels deu últims anys, això ja no té marxa enrere!