La gent diu que odia la política mentre aquesta ens condiciona com vivim. El poder sempre avança fins on troba resistència, i actualment n’hi ha molt poca.
Aquesta disciplina no està reservada només als parlaments ni hauria de ser un espectacle que només es miri des del sofà. La política és inevitable perquè s’immisceix a cada racó de la nostra vida quotidiana, des del preu de l’habitatge fins a l’educació que reben els nostres fills, des de la qualitat de l’aire que respirem fins a les condicions laborals que acceptem. Encara que algú decideixi ignorar-la, la política no ignora ningú; continuarà actuant, però sense la seva veu.
Malgrat que és evident, una part significativa de la població opta per desentendre’s-en, sovint per cansament, desconfiança o la sensació que “tots són iguals”. Moltes persones decideixen apartar-se del debat públic. Però aquesta retirada no les allibera de les conseqüències de les decisions que es prenen en nom seu.
No participar no és una posició neutral, és, clarament, una manera de cedir el poder.
Quan aquest poder opera sense contrapès, el risc d’abús es multiplica. Sense vigilància ciutadana, deriva sistemàticament en excessos. Per això la passivitat és perillosa. Quan ens desmobilitzem, facilitem que es prenguin decisions sense límits, que es prioritzin interessos particulars per sobre del bé comú i que es normalitzin pràctiques injustes.
La democràcia no és només un sistema de vot cada quatre anys; és una pràctica constant de participació, crítica i implicació. Sense això, és buida de contingut.
Mobilitzar-se i participar és una responsabilitat. Vol dir informar-se, debatre, exigir transparència i involucrar-se en els espais col·lectius, des de les institucions fins a les iniciatives locals. En un món ideal podríem confiar en l’honestedat dels escollits. Però aquest no és el món on vivim. Hem de construir mecanismes de control.
El jovent és molt important, no només perquè aporta energia i noves perspectives, sinó perquè és qui heretarà les conseqüències de les decisions presents. Les polítiques sobre educació, medi ambient, economia o tecnologia determinaran el seu futur d’una manera directa. Ignorar aquesta realitat és condemnar-los a viure en un món que no han ajudat a construir.
El primer pas és deixar de ser espectadors i començar a ser actors. La qüestió no és si volem o no participar-hi, sinó si preferim tenir veu en el nostre futur o limitar-nos a acceptar el que altres decideixin per nosaltres.
Els joves són molt actius a les xarxes, però sovint poc implicats políticament, sense adonar-se que estan construint (o destruint, més aviat) el seu futur.
Una cosa és opinar i l’altra, actuar.