Sis-cents cantaires expulsats. Sis-cents.
No per interrompre una cerimònia. No per provocar aldarulls. No per destruir res. Per cantar en català, per voler expressar una identitat nacional i perquè entre alguns d’ells hi havia estelades.
I encara hi haurà qui dirà que no passa res. Sempre n’hi ha. Són els mateixos que davant qualsevol humiliació col·lectiva et recorden que hi ha coses més importants. Els mateixos que relativitzen cada atac a la llengua, cada discriminació cultural i cada menyspreu institucional. Els mateixos que ahir haurien dit que «amb Franco es vivia millor» perquè tenien un plat a taula mentre desapareixien les llibertats.
No, no és només una anècdota. El que va passar a la Sagrada Família és profundament simbòlic. Perquè no es tracta d’un edifici qualsevol. És l’obra més universal d’Antoni Gaudí. És un monument aixecat per un home profundament arrelat a Catalunya, a la seva llengua, a la seva cultura i a la seva manera d’entendre el món.
I precisament allà, al temple que porta la seva empremta a cada pedra, es decideix que l’expressió d’una part del poble català és un problema que cal eliminar.
Quina ironia més amarga. Gaudí va imaginar una obra destinada a elevar l’esperit. Una obra que havia de parlar al món sense deixar de ser catalana. Universal perquè era profundament local. Oberta perquè tenia arrels.
Ara, en canvi, sembla que alguns volen una Sagrada Família desinfectada de catalanitat. Convertida en un decorat per al turisme global, desconnectada del poble que la va veure néixer.
Es pot discutir si una cerimònia religiosa és el lloc adequat per a una reivindicació política. El que no és legítim és fingir que darrere d’aquests episodis no existeix un problema molt més profund. La llengua catalana és minoritzada cada dia a la seva pròpia terra. Els catalans hem d’explicar constantment per què volem ser atesos en la nostra llengua.
Les institucions que haurien de protegir-la sovint la releguen. I quan una part del poble expressa democràticament la seva voluntat d’independència, massa sovint és tractada com una nosa, com una extravagància o com una amenaça.
Després ens demanen normalitat. Però la normalitat no consisteix a callar. La normalitat no consisteix a acceptar que la teva llengua retrocedeixi. La normalitat no consisteix a veure com els teus símbols són tolerats només quan resulten folklòrics i inofensius. Tampoc consisteix a aplaudir mentre et fan desaparèixer lentament.
Potser el més trist no és que es trepitgi la cultura catalana. Potser el més trist és la quantitat de gent disposada a mirar cap a una altra banda mentre passa. Per això aquest episodi és molt més que una expulsió. És un recordatori per a la dignitat d’un poble no es conserva sola. Que la llengua no es defensa sola. Que la memòria de Gaudí no es defensa sola. I que cap nació ha sobreviscut gràcies al silenci dels seus ciutadans.
I després apareix l’eslògan de sempre: «governem per a tothom». Però què significa exactament governar per a tothom? Governar per a tothom és impossible quan una part substancial del país defensa una opció política i nacional que l’Estat considera inadmissible d’entrada. És governar contra una part de la població mentre se li demana que aplaudeixi. És exigir respecte per a totes les sensibilitats excepte per a aquella que qüestiona l’statu quo.
Si una part molt important de la població reclama la independència de Catalunya des de fa anys, si milions de persones s’han mobilitzat pacíficament, si en diverses eleccions les forces independentistes han obtingut majories parlamentàries, és legítim preguntar-se com es pot afirmar que es governa per a tothom mentre aquesta aspiració continua sent ignorada o combatuda des de les estructures de l’Estat.
Governar per a tothom no pot significar simplement imposar el projecte polític d’uns sobre els altres. No pot consistir a exigir que una part de la societat renunciï a les seves aspiracions nacionals mentre l’altra veu protegides les seves.
Quan el poder disposa dels tribunals, de la policia, dels recursos econòmics i dels mecanismes institucionals per bloquejar una opció política sostinguda per una part molt significativa de la ciutadania, la sensació que queda és que no s’està buscant una solució democràtica al conflicte, sinó la seva contenció i dissolució.
És precisament aquí on molts catalans deixem de sentir-nos representats. Perquè una democràcia madura no hauria de tenir por de confrontar les idees a les urnes. El que genera frustració no és perdre un debat, sinó la percepció que ni tan sols es permet celebrar-lo en igualtat de condicions.
I després hi ha els catalans acomodats o abduïts per l’espanyolisme, que et miren amb superioritat i et diuen que exageres. Que no n’hi ha per tant. Que no vivim tan malament. És clar que ELLS no viuen tan malament. Tenen bons sous, diversos immobles, cotxes nous, vacances regulars i poden pagar als seus fills escoles o estudis que molts altres no es poden permetre.
Però des de quan la comoditat econòmica d’alguns serveix per mesurar la salut d’un país? Recordo un comentari del meu tiet, que vivia a Madrid amb un bon sou i bons contactes, quan em va dir «no entenc com hi ha gent que no gestiona bé els diners no arriba a fi de mes». Això ho vaig escoltar jo. No m’ho ha dit ningú. Doncs aquests poca-soltes que diuen que els professors exageren, que els sanitaris exageren i que tothom menys ells exagera, són exactament igual que aquells que deien «Con Franco vivíamos mejor». Ments ignorants i egoistes que només es guien per la seva situació particular i venen la seva dignitat i la de tothom perquè tenen poder.
Des de quan tenir una hipoteca pagada converteix en acceptable la renúncia a la pròpia identitat?
Sembla que alguns han arribat a la conclusió que mentre el seu compte corrent funcioni correctament, tota la resta és secundària. La llengua, la cultura, la dignitat col·lectiva, la capacitat de decidir el futur del país… tot això passa a ser un detall menor.
Però hi ha una cosa que els diners no poden comprar: el respecte. I és precisament això el que molts catalans troben a faltar cada dia. És vergonyós que en ple segle XXI un català pugui entrar en una administració, un comerç, una empresa o fins i tot un servei públic del seu propi país i hagi de canviar de llengua perquè l’interlocutor no l’entén o no la vol entendre.
És vergonyós haver de justificar constantment l’ús de la llengua pròpia a casa teva. És vergonyós sentir-se tractat com un problema pel simple fet de voler viure amb normalitat en català. I encara tenim qui pregunta per què hi ha malestar. Potser perquè la prosperitat material no compensa la pèrdua gradual de la dignitat col·lectiva.